Últimament

This is the rhythm of the night i what a life ooh yeah!

De veres, si portàrem sempre aquest ritme de vida acabaríem 1) broke (monetàriament) i 2) broke (físicament parlant).

Quins dies, des que tornàrem de Nova York, la nostra vida social ha increment amb la GRAN nova coneixença de Frankie goes to Manhattan! (Frank, je sais que tu lis ça, rigole !, non, tu souris déjà) bon, bref, aquest xic, a més de ser un molt bon conductor però una mica paresseux perquè es va cansar tot just abans d’entrar a la big city, “coward!!” :) (blaaaaaague), és un gran, millor, únic amic quebecois que tenim. I n’estic ben orgullosa, crec que la cosa durarà perquè em cau hiperbé. Doncs, des que l’hem conegut, sembla que la nostra part més aventurera (la meua, la de Joan ja portava un temps considerablement més accentuada) s’haja fet més visible i demane més temps i evoque presència durant el temps lliure que tenim i que passem junts.

Toronto, les catarates, el cirque du soleil (com ésser a big fish totalment, era la gran sorpresa de Joan que portava reservada des de feia unes setmanes [molt anticipadament, per ser John, believe me, per a ell, 4 hores ja és anticipació. Live to the limit man!], doncs em va encantar. Quin lloc més màgic [llevat de la publicitat del omnipotent banquer i comerciant Desjardins, roses de plàstic o osset de la birra Boréale etílicofestiu], Kurios va ser la primera obra que veig dels mont-realesos i trobe que [jo no vaig mai al circ], el so [que era impressionant] amb les escenes anaven súper sincronitzats; la llum, la vestimenta [o si fóra més moderna, hauria de dir l'atrezzo de l'actorat {com rectorat, actorat, professorat, lectorat. Creem paraules!} tanque un altre parèntesi], els objectes inanimats de l’escenari, tot plegat [influència oriental saballuda] creava un ambient tènue, low fi d’instantània, precís, acurat i segur, però alhora misteriós, fabulós i consistent que em fa creure que les persones que fan aquest tipus de circ no són les que jo sempre havia pensat (dieu-me agossarada: atormentades). Sí. Sempre havia pensat que la gent que treballa en aquest gènere d’espectacles té alguna manera estranya de sobreviure al món ordinari que compartim una majoria dels humans i que vol tancar els ulls a la realitat. Nevermind, són bons i amb un talent innat. Quins bots mare de déu, amb l’ai al cor [el corasón de melón en vi(ni)lo para los hispanohablantes {en classe d'interpretació s'estilava molt aquesta expressió...}], tu, ens van tindre! Juxtaposicions, YES!

 

Dijous: Île de la Visitation amb la meua amiga Fàtima. Quin solet i que gran és Mont-real al final! I té verd i també sap fer sol, sometimes!

De vesprada, la SAT (potent però amb curts d’estudiants… et deixa amb moltíssimes ganes de més). És una cúpula 360 graus, com la plaça Spain de Barcelona, però coberta i amb projeccions 3D a dintre. Pensava que seria una grata sorpresa per a Joan, però fins i tot jo, que no en tinc ni idea, ja vaig veure que els organitzadors no havien calculat acuradament la relació quality-price.

 

Divendres… alls tendres i relax a casa.

 

Dissabte: pujada al Mont-Royal, quina calor! 22 graus i suada impressionant. Comprem postals d’allà dalt i fem les primeres fotos amb sol des d’allà. Hi ha moltíssims turistes, es nota que la primavera bull i que la gent està desitjant treure la roba d’estiu del fons del calaix (tot i que encara no toque, des d’un punt de vista mediterrani). Sí, he dit que feia 22, però al cap de 2 hores pot perfectament passar a 11 graus o 6. Sísí, així c’est la vie al Quebec, un truc de fou !

 

Al migdia, finalment conec l’Eloi! Yes, visca Tordera!

Aquest crack del 3D en formació d’arquitecte i enginyer s’ha convertit en el job dealer de Joan. Merci. Una gran coneixença: 2n gran amic i que durarà i que, possiblement siga més fàcil de retrobar (jo… cada vegada tinc més clar que un hivern ací… que no em busquen que ací no em perdré!).

Anem tots 3 a 5 Guys, mengem unes grans i greixoses hamburgueses i ens dirigim a través de la place des Arts assolellada cap al MAC (Musée d’Art Contemporain) per veure C4 I de Ryoji Ikeda. Ai mare, what a disappointment! I el museu també, que pareixia que fóra una plantilla de “Tria tu paleta de colores” per al WordPress, very ridiclious (ridiculous + hilarious).

After… passatget al solet pel Vieux Montréal i també Vieux Port. Birra ací, birra allà, propina ací i brega allà. Sacrement! 15% anda que no flipen. Jo et done el que vull i s’ha acabat, per això es diu pro-pina. “Pro” de professionalitat mentre es treballa. Ai…

Una rockete, un ballet al ritme dels 70 i a casa.

 

I hui, diumenge:… tachaaaaaan RAFTING al canal Lachine amb els nostres amics quebecois! (1+una amiga seua), Eloi i nous! Perfect. Blueberry pancakes, solet, cremeta i aigua a 10 graus. Un banyet d’un segon, pareixia un peixet tret de l’aigua, onadetes ràpides i una bona siesta al parc amb el so de fons dels tam-tams. Bongos espontanis al racó més asolellat del parc que absorveixen amb sét els rigorosos i dossificadets raigs de sol. Molt guai, molt hipsty (hipster+hippy). El que més m’ha agradat: la part d’electrònica, 2 bafles protegits per un tendalet (qui sap si mai plourà en aquesta ciutat, així, deprevingudament?) i 200 demacrats ballant al ritme de rave a les 6 de la tarda. Ja, molt divertit. Als quebecois els hi va la marxa, i no poc. Són els valencianets del Canadà. :) Mafia, corrupció i festa.

 

Bona nit! Demà a fer de Mary Poppins si el temps ho permet!!!