Aventureta al sudest

23 de setembre de 2016

Quin sol que fa hui, que guai! I les cabretes fent “béeeeee” (un més agut que l’altre) m’han despertat. Que boniques i grossetes!

Ara estem pujant pels fiords de l’est, cap a Egilsstaðir, a vore si ens podem clavar per una carretera de les Highlands per allà direcció al pic (hindur, en islandès) Snaefel de 1800m.

Ahir a Höfn, la ciutat més gran de la zona sudest, tenia prou d’ambient. Anàrem a Netto per comprar menjar i al pàrquing escoltàrem uns québecois que pareixia que no tingueren molt de fred. Portaven una càmper carregadeta. I després de Höfn, ja a Stafafel, decidírem agafar l’F980 cap al parc Lönsoraefi.

Estava ple d’ovelletes, era molt divertit. Segons la guia, deia que calia un big 4WD per creuar un deep fast-flowing river. Entre nosaltres vam dir “Veiem les vistes o quan trobem el riu, fem la volta i tornem”. Anàvem realment tranquils, molt prudents, arribàrem a creuar quatre riuets i quan, des de la carretera veiérem el gran vam exclamar “ni de conya” i pam, en la següent revolta va i se’ns queda el cotxe estancat ben ficat dins d’un basal de fang. Comencem a traure el fang de les rodes amb pedres, amb les mans, intentant fer la funció de pala, ens fiquem en tot el fang, sabates i per sorpresa fins als genolls allà dins. Feia ràbia i gràcia alhora. Intentem moure el cotxe i engeguem el motor, però ni espentant ni res. No es movia gens! Comence a pensar que haurem de buscar ajuda i li dic a Joan que vaig correns fins la carretera per veure si em trobe algú i pot vindre i ajudar-nos a remolcar-lo. Amb això, comença a ploure i a pedregar, creue els quatre rius, em banye un poquet més encara… Ja veig la carretera de lluny! Les ovelles em miraven com si comprengueren de què va la cosa. Correc ràpid, la carretera està ben a prop i pense a veure si pararà algú quan em veja i… a veure si passa algú que just s’està fent de nit. De lluny veig unes llums ben potents, correc a tope, i dic “aquesta, aquesta es la meua” (tenia por que no passaren més cotxes després, almenys tan grans com aquest). És un pickup gran i potent i va desaccelerant en veure que li faig senyals amb els braços, tot això encara des del camí. Paren, que bé! Els dic què ha passat. Són tres homes d’uns 40 anys. Em diuen que no tenen corda, però que ara n’anirem a buscar. Acabem en casa d’un granger (que és on abans havien estat caçant oques. Ens deixa corda i anem cap a Joan i el cotxe. Ja és de nit, ben fosquet. Quan arribem veient Joan pobret empapadet i ben brutet de fang. Ai mare. Bé, comencem a remolcar el cotxe. El pickup potentot pega la volta i enganxem la corda als ganxos de darrere del cotxe. Quan estirem, el nus de la corda es trenca i pegue un crit. Ai mare. Provem de nou. Ai no… ara es trenca el ganxo. Els locals ens diuen que potser serien cridar algú amb un cotxe més gran i potent… mmmm… Joan insisteix a provar i enganxar la corda a l’altre ganxo i que algú ajude a espentar. Ara tres espentem, un fa marxa enrere i el conductor accelera a tope des de l’altre minitractoret. ARA SÍ! TAK VIERER!! Quina felicitat!! Els dic que ens han salvat i ens contesten que disfrutem però que anem en “cuidaet”. Uff… sort que hem pogut eixir. Que majos! Tornem junts cap a la carretera i ens van obrint i tancant les tanques dels camps d’ovelles. Ens acomiadem. Que bona gent, de veritat. Un era d’una illa i l’altre de Reykjavik (que havia estat a Benidorm) i el que millor parlava anglès, era de Höfn. 

Per dormir, casualitats, segons la guia hi havia càmping i guesthouse a Stafafell. I on parem? A casa del mateix granger que ens acabava de deixar la corda. Bua, l’hostal, el millor que hem estat, bonic, calentet, encaixant enmig del camp d’ovelletes i al costat d’una esglesieta amb un xicotet cementiri. A l’hostal vam conéixer un grup de bretons molt contents (o borratxets) que només estaven a Islàndia durant 4 dies i havien vist només el sud.

Aquest matí hem hagut de tornar a picar a la porta de Seki, el rockstar granger altot amb el monyo llarg i blanc, per dir-li que ens ajudara a arrancar el cotxe perquè no teníem bateria. Tot ha anat bé quan ell ha vingut amb les seues pinces. Esperem que el cotxe no ens falle més i anirem en “cuidaet”. Hem estat xarrant de música islandesa i de carreteres i ara ja estem direcció nova per la costa oriental amb molt bon solet. Un besot i espere que hui siga més tranquil que ahir. Almenys hem conegut locals, això mola.

Vagnstadir – Jökullsarlon – Skaftafellsjökull-Hoffelsjökull- Höfn – Lónsöraefi – Stafafell

22 de setembre 2016

Quina intensitat de vespradeta mare meva! Hui ha sigut un dia molt bonic i molt intens. Ens hem despertat al guesthouse HI aquest (bastant cutre per 150…: l’aigua calenta eixia mig tèbia, la calefacció no escalfava gaire… mais bon, era impossible dormir fora amb la tempesta i el vent que feia!) i esmorzant al saló súper asolellat (quan faça sol, segur!) hem conegut una parella (segons joan no eren parella perquè tenia el xic tenia no sé què… però li dic “Joan, és francès” i contesta “Ja, també!”. Vamos, que eren de Burdeus, molt simpàtics i viatjaven fent autoestop per l’illa. Després se’ns ha assegut al costat una dona amb pinta Coronel Tapioca a l’anglesa amb el raspall de dents amunt i avall. Tenia pinta de bibliotecària o domadora d’animal. L’un de deux. Ens deia que estava esperant el bus des de feia mitja hora i amb la tempesta ja no es podia veure si arribava.

Hem xarrat prou; a nosaltres perquè ens agrada, i ella perquè crec que viatjant sola i amb l’edat que tenia ho necessitava. Era australiana, la tercera que coneguem ja! Els segons eren una parella que va conéixer ahir a Skogafoss perquè volien saber com era l’excursió que havíem fet i mira, avui al matí just ens els hem trobat a Jokursarlon perquè hem tornat per aprofitar que el temps era molt millor que el d’ahir. I també per veure si veiem foquetes! I sí, que boniques! Quina pell, que gracioses!

Després hem anat en cotxe als Skaftafellsjökull. Si arribem a pujar deu minuts més tard, ja no haguérem vist res per la boira. Baixant, hem cuinat dissimuladament uns noodles perquè jo ja no podia més i hem dinat contemplant totes les cascades, rius de la vora i la mar. I comentàvem que guai que en dos quilòmetres pots veure tot el procés: des de la cascada, passant pel riu, llac, riuet i la mar. Els xiquets deuen ser molt bons en Naturals ací!

Després hem anat a Höffelsjökull, una glacera més de les tantes que hi ha al parc Vatnajökull. Vatn vol dir “aigua” i jökull és “glacera”, això ens ha explicat l’islandès que hem conegut a l’hostal (Christian es deia, constava un poc d’entendre per l’accent i per com s’enganxava parlant…) però era molt graciós. Ens ha contat les seues històries de viatger per Barcelona, Gibraltar i Marroc i ha comentat els accidents que provoquen els turistes quan condueixen a 60 km/h per fer fotos d’ovelles.

Aquesta glacera que hem vist té uns quants anys… que impressionant! Demà conte més coses que avui, amb tantes emocions, se’ns ha fet tard!

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Bona nit!

Goda tungl!

Skogar-Vatnajökull-Vagnstadir

21 setembre 2016

Aiiiii! Mira que Fàtima i jo portem dies parlant però just ahir no vaig poder trobar wifi enlloc (clar, estàvem fent l’excursió!) i ara ens hem creuat! Fàtima és a Vik i jo ja he passat Vik, estic més a l’est! No estem lluny, però ella està més enllà de Vik i jo ara vaig cap al nordest. Quina ràbia!

Haguera molat TANT veure’ns les 2 cosinetes ací a Islàndia! Que coincidència de veritat que estem les 2 ací, mira que va ser pensat i fet i hem coincidit 10 dies al mateix país i NO ens hem vist!!

 

Bé, avui què hem fet? Ha sigut bàsicament dia de desplaçaments. Els joves polonesos s’’han posat el despertador a les 6 i jo portava ja uns minutets desperta (tu diràs! Amb el que hem dormit entre ahir la siesta i aquesta nit!). Hem esmorzat amb la calma (s’estava tan bé allà, tan calentet tot!), hem arreplegat tota la roba ja SÚPER SECA (que agradable!, això dóna molta felicitat realment!) i cap a Skogar!

Els Polish han seguit direcció Dorsmorsk (per veure les glaceres i el volcà Eyjafjallajökull

I nosaltres cap a Skogar. Enough is enough i nosaltres ahir ja en vam tindre prou. Quina aventureta… i sort que aquesta cabanya estava oberta! Però, al contrari d’ahir, avui al matí el cel estava blau, ras, súper clar, la llum il·luminava la neu, que es veia del tot blanca i neta i deixava veure que només havia estat trepitjada per 4 bojos! Clar, tampoc fa tant de temps que ha caigut aquesta neu! Les muntanyes es veien nítidament, donava ganes de seguir el camí a Dorsmorsk, però després penses en ser prudent, perquè ací el temps canvia moooolt sovint i pot nevar, baixar molt la temperatura i passar qualsevol petit incident en qualsevol moment. Estem molt al nord, fa frescoreta de veritat! (imagina’t! I només és setembre!)

Hem tornat resseguint les nostres passes pensant que en qualsevol moment podria començar a ploure, o a pedregar… però no. Hem arribat a Skogar ben sequets, no ha caigut NI UNA gota i just hem arribat a les 12.12. 24 hores justes d’excursió!

Aquesta nit hem decidit que la passem en una cabanya també perquè fa molt de vent i no volem volar com Mary Poppins ni com la Bruja novata mentre dormim. Així que, no ens hem lliurat de pagar per a avui: 100 euros! Definitivament, Islàndia no és tan assequible com ens havíem imaginat. Oh, baixant de la cabanya hem trobat una parella de Wisconsin súper maja! Ens han preguntat d’on veníem, què fèiem, ens han recomanat llocs d’Islàndia i han dit que hem de veure la pel·li The Life Of Walter MItty perquè gràcies a aquesta projecció Islàndia es va donar a conéixer als EUA. Haha, quina forma més curiós d’ubicar un país!

Hem conduït des de Skogar fins a Vik i des de Vik fins a Skaftafell. Una llàstima que no ens hem parat a Vik, però plovia tant i feia tant d’aire que no haguérem vist gaire. Just a Skaftafell hem sentit españolitos que es queixaven de la neteja dels lavabos i, de fet, una d’elles i jo teníem un accent ben paregut (crec que elles també ho han notat), però mira no he tingut ganes de saludar-les. I ara estem a peu del parc nacional de Vatnajökull (jökull vol dir “glacera”) i el típic ací és fer tours amb guies locals per les glaceres o també es porta això de fer escalada sobre gel. Però no ho hem fet 1, perquè tot estava reservat per complet per a l’endemà i 2, vivim al Quebec i allà també tenim gel; no és el mateix, però no cal pagar 200 euros per estar-s’hi quatre hores caminant sobre gel, això pense jo (i Joan també! Que sinó queda de molt rància!). Així que, després de xuclar tot el wifi que necessitàvem per solventar temes de feina i organitzar horaris de neteja a casa nostra (airbnb), hem decidit de continuar conduint fins un altre càmping o, potser fins i tot, hostal pel temps i la tempesta que no parava! Finalment, hem parat a mig camí entre Skaftafell y Jökulsarlon. Amb l’aire que feia, m’ha caigut gasolina per damunt en una estació de servei! Quan portava jo el cotxe (hem canviat evidentment perquè em feia por conduir així!), les ràfegues de vent espentaven el cotxe cap a fora de la carretera! Increïble!

Just una hora després d’haver eixit de Skaftafell, hem arribat al misteriós lloc de Jökulsarlon. Hipnotitza el blau dels icebergs i la pau que trasmet fins i tot en aquell estat quan hem arribat on tothom estava ben moll i tremolant esforçant-se per treure un mínim de somriure per quedar bé en el record immortalitzat. Ací sí que no hi havia trípodes!

P9210424.jpg

Ara estem a Vagnstadir, en un hostal considerat barat, tenim una cabanyeta per a nosaltres sols amb calefacció que no escalfa, una fusta que cruix constantment pel vent, perfumadets amb l’humitat que va deixant la nostra roba i tapadets, com no, amb els nostres inseparables sacs de -20. Sort d’aquests sacs! Demà segurament anirem pujant cap al nord-est fent parada a Egilstadir que llegit que mola (cascades, el parc més gran d’Islàndia) i per ara, bona nit que em fa mal l’esquena d’estar en aquesta pose.😉 Bye!!å

Fimmvörðuháls

20 de setembre 2016

Que bé que hem dormit!

Bateries carregades en tots els sentits, bon ambient al càmping, barat i ara són les 7 i ja estem en ruta cap a les cascades romàntiques. Woohoo! Que matiners, estàvem sols ací, Seljalandsfoss.

9.50

Hello! Havíem arribat a Skogar i anàvem a començar a caminar, però el senyor Masoliver fa ús de la seva personalitat tan característica i que em posa tan negra de vegades, que ara estem tornant i ja quasi arribant al càmping on hem dormit (entre altres coses perquè Joan va a 110 quilòmetres per hora trepidant per la Ring Road). Aiaiai! Però ens volem.

Fimmvörðuháls

17.33

Hello! Fa igual una miqueta més de mitja hora que hem arribat ací. Ohlala quina aventura! Ha sigut molt extrem. He vist la cara de Joan i mare meua, quina impressió que feia la situació! Hem començat a caminar a partir de Skogafoss, la cascada a Skogar, a les 12:15 i han estat 3 hores de cascades contínues i, exactament com diu la guia, la següent encara és més espectacular que l’anterior. Súper guai! No podíem parar de fer fotos i fins i tot ens hem arribat a perdre amb l’emoció, la boira, la pedregada i la pluja que ens anava caient. Jo li deia a Joan: “No volíem aventura?” De fet, pensàvem que anàvem lents pero en 3 hores ja havíem arribat al pont, a 8 quilòmetres de l’inici, i el punt que marcava el final de la part verdeta i l’inici d’un camí ple de roques negres com el carbó i muntanyes tacades de neu. Comencem súper contents cap amunt, notant que l’aire cada vegada és més fred i que la neu cada volta està més present més fonda i se’ns van banyant els peuets, comença a pedregar, després ve la neu, tot mescladet! Sobretot, molt de vent pendent amunt. Portem 40 o 50 minuts caminant i finalment veiem la cabanya. “Que bé” pensem, perquè si hem d’acampar sobre aquestes roques, ho tenim malament; vull dir, tornaríem enrere cap al pont, a una altitut més baixa, però estem cansats i això seria desfer molta feina feta! Veiem la cabanya però… no està tan prop. Costa pujar amb la neu i el vent, a més l’esquena fa mal d’anar carregats amb la motxilla des del matí, els peus, els turmells… Teòricament cada vegada està més propet, però la boira ens enganya. Jo m’imagine que Laia, Abril i Nil estan allà dalt esperant-nos. Fem una parada crítica, hem de beure i seuren’s i relaxar els genolls i turmells. Quin vent bufa ara, m’he de tapar  la cara amb la mà perquè les pedres fan mal. Com diria la météo del mòbil, borrufada. Ja ben a prop de la cabanya, hem topat amb una parella d’excursionistes que anava súper preparada: ulleres de neu, pals, però sense motxilla, devien vindre directament des de Dorsmorsk. S’alegraven de veure’ns. JO TAMBÉ. Ens saludaven ja des de lluny i ens han comentat que no valia la pena per res arribar fins a Dorsmorsk. Deien que durant una hora havien estat perduts buscant el camí i que no es veia res. Neguitosos ens ha preguntat Until when do you think we’ll get rid of the snow? Joan, molt positiu, els ha dit 1 hour and every minute it gets better. A mi em diuen això i ho vaig pensant mentre camine i em pose cada minut més feliç. Quan hem arribat a la cabanya, hem vist un xic allà a la porta. “Està oberta!” he pensat. Jo m’imaginava ja el pitjor per no fer-me il·lusions. Dins hi havia dos xics més. Quina felicitat estar ací! Ha sigut molt fort, molt extrem, emocionant i inesperat! Hem dinat molt a les 17:30, després hem fet siesta, de nou a menjar més i recuperar forces i a dormir. Bua, que bé poder estar ací calentets! És off-season, així que no hi ha guardians, però si vols, a l’entrada hi ha una bústia on pots ficar dinerets. (No portàvem la cartera… així que per la cara… i pel patiment! Si l’haguérem tingut, SEGUR que haguérem pagat perquè estàvem molt agraïts que la cabanya ens haguera donat servei! Estem segurs que serà una de les millors nits que dormirem de tot el viatge). Fins i tot hi ha gas per cuinar, dos làmpares de llum i el millor: una estufeta al voltant de la qual ens hem col·locat! (Nosaltres i totes les nostres pertinences). Els polonesos han marxat cap a l’altra cabanya (teòricament a 40 minuts d’ací), però han tornat perquè estava tancada. Mare meva! Súper tranquils ho conten. Són joves. Bé, anem a fer un te, a sopar i a dormir!

img_4406

Se m’ha oblidat dir que quan hem començat l’excursió, ens hem trobat amb uns españolitos que  ja se sentien de ben lluny i els he dit un hola claret mentre passaven mig cridant i una de les xiques em diu Aquí la gallinera del grupo que se me oye desde lejos i crec que li he dit que sí.🙂

Landmannalaugar – Hella – Hvolsvöllur

19 September 2016

Hallo oh mein Gott Island ist so krass unglaublich!

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Tonight we slept at the official Landmannalaugar campsite. After such a sunny and beautiful day, a windy and stormy night was there waiting to show up. We slept very well though. We’re still wondering how a summer tent can bear this cold weather. Thank God we’re provided with the total terrain 04 by 4 -20 sleeping bag. Oh! I forgot to say we swam in a hot spring. It was maybe 40 ish degrees Celsius really burning sometimes and we spend a bit of time warming ourselves up. We repeated today after the hike to the Brenninsteinslada peak at about 1100 something metres. Really beautiful views from there. It started to snow when we were deciding what to do and that finally made us go.Snow is more comfortable than rain.

15.36

We’ve been an hour on the F 208 road as Joan has tried. No, in fact, he’s flown the drone three times. He’s so cute, like a child with a new toy.

Hello! I’m in the tent right now listening to the rain falling on the already wet tent. However, as awkward as it may sound, in those two lines, the rain has already stopped (and it just started 4 lines ago) and the sleeping mattresses and bag is super dry and keeping me very warm. It is so cold. So today we went to the mountain (one of them) in Landmannalaugar and then headed back to F 208 and 26 road to reach Hella, in the southwest, the closest town to reach the Ring Road and from there we had in mind to sleep either at the Seljalandsfoss or already at Skogar, the base camp for the 2-3 day hike at Fimmvörðuháls. Finally  we bought some food at the first petrol station we found (it’s a nightmare to have so little petrol stations and such a small gas deposit). We have to keep in mind to refilling all the time! And so we couldn’t (once again) pay by card at the gas station but we could use our cards to pay for the food on the same petrol station. A bit strangel, original, authentic, complicated Icelandic. It takes a bit of time for Icelanders to smile but once they do, they’re really cool. As the man we found in the next town to Hella, heading southeast, Hvollsvöllur, where we are now. The night was coming and we wanted to find a camp with a electricity (to charge the drones and my camera) and a lovely panxudet man, smoking, saw us driving to this not-so-little farm. His English was as fluent as my Icelandic. He kept saying “On the right, on the right” stressing the “r” and “t”. Then he mentioned the word “tree”. Very funny! And then he said he could show it to us. He took his car and drove before us smiling. Super nice and here we are now. We met a young blonde Australian guy who is cycling around the island and a couple from Germany who are travelling the island clockwise (following the rules, of course!) with a Camper. They are very cool. They were about to share a beer with us but they finally didn’t. Haha. But surely, they are very cool. The German big guy explained us he toured in Spain with his heavy band and Joan shared with him my heavy band story in the past.

Tomorrow we have MANY things to do. Good night for now! GUTE NACHT!

Geysir-Gullfoss-Landmannalaugar

18 de setembre 2016

 

Salut tinc les mans i els peuets congelats. Mare meva! Escric dins del sac i amb un parfum eau de cheval d’ ambient. Estem al parc Landmannalaugar (ho he dit bé? ho he dit bé?) Ai i mola molt! Pareix que estigues dins un somni estrany o en un altre món. Avui al matí ens hem despertat a Geysir, un càmping on em vaig passetjar amunt i avall a recepció (estàvem sols al càmping) per demanar un lighter, que finalment vaig acabar comprant-li. Ben d’hora ens hem despertat (només són dues hores de diferència d’on venim, la terreta, però això ja fa que et despertes més prompte del que faríem dins de la nostra “rutina”). A les 7, obrim la tenda i hi havia una llum impressionant. Durant tot el dia ens ha anat acompanyant el sol per les carreteres 30, 32, 26… Hem dubtat si podríem agafar l’F225, però per si no trobàvem gasolineres i com que aquest cotxe beu molt i té el dipòsit xicotet, finalment hem triat que arribaríem al parc per l’F208. Totament sense núvols!

La prova de que la carretera va mostrant un paisatge espectacular és que en 2 dies ja m’he quedat sense bateria a la càmera. I… què hem vist pel camí?

Gullfoss (32m)

Quina cascada més cabdalosa. Hem anat per un caminet pel costat de la cascada i un altre que pujava i veies una part del recorregut de la cascada i la caiguda i, a veure, hem fet fotos, però no anàvem tan carregats amb súper tripodes i objectius com els equips que porta la gent per ací!

 

Després em decidit baixar d’aquest cap el volcà més amenaçant de l’illa, el volcà Hekla. L’última erupció va ser l’any 2000 i va arribar a afectar a granges (i no a pobles així pareix que és Islàndia!) que es trobaven a 50 quilòmetres de distància. Quan no irromp, pareix que treu fum àcid que provoca la mort de moltes cabretes i ovelletes. Hui n’hem vist unes quantes també, jo m’he posat a paralr amb una molt simpàtica i grosseta aprofitant que havíem de parar i canviar de direcció perquè Joan s’havia passat un camí (sempre es passa els camins, jo li ho dic amb temps, però o no m’escolta o s’emociona conduint per la mateixa carretera. Je ne sais pas. Esdevé ja una tradició això de fer un gir en U, com diuen ací.

 

Hekla (1488m)

Càmera web en directe: http://www.livefromiceland.is/webcams/hekla/

“Hekla is a dangerous volcano”: http://www.independent.co.uk/news/world/europe/iceland-volcano-hekla-erupt-ready-to-blow-experts-warning-flights-disruption-a7092886.html

Pot fer una erupció en qualsevol moment, per això anàvem accelerant per aquella F road preciosa i plena d’alteronets.

 

Blaskogar

Com que les estacions escassegen, hem hagut de tornat a la carretera 26 prop de la central hidroelèctrica Blaskogar. És molt fort: si portes una targeta canadenca, que normalment tenen un PIN de 5 dígits, no funciona a les estacions de servei. Ens pareix que de vegades ho fan molt complicat per haver de pagar en aquest país.

 

Landmannalaugar

Increïble, això sí que és el que ens imaginàvem d’Islàndia:  pedra volcànica, extensió a manta, muntanyes multicolors, ara un cràter per ací, un altre per allà.

M’encanta com Joan vola el dron, cada vegada millor!

OLYMPUS DIGITAL CAMERAimg_4233img_4248OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA

 

Des de la tenda s’escolta com entren encara cotxes (minitractors!) al càmping. Cal creuar un riu per arribar ací, així que, per si de cas l’hem deixat al pàrquing que està només a un 1km de distància, però Joan diu que sí que hagúerem pogut creuar-lo segurament.

Mentre sopàvem hem coincidit amb dos canadencs, una de Quebec i un xic anglòfon, quin accent més divertit en anglès té ella! Coneixen mig càmping, des d’ací els escolte!

Era súper fan del MEC, assecadors d’humitat per a la tenda d’hivern, quina preparació! I ho diu com si realment fóra necessari (aquest fora ara ja no porta accent, no? Encara que parlem de material outdoors, però clar, menys és més! Jo encara el pose, m’agraden els accents, com més millor com en francès!). Demà farem una excursió per la zona, ja que no podem fer el trekking llarg fins a Dorsmork perquè no és un bucle i ja no és temporada alta de turisme, així que no hi ha cap bus que vaja a per tu al final de l’excursió i són molts quilòmetres com per repetir-los de tornada.

 

Ísland

17 de setembre de 2016

Hallo! Eg er in Ísland!

img_4198

adéu Barcelona! Fins per nadal!

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

JA ÉS HIVERN ACÍ!

Ja són les 21h, anava a dir que portem quasi 24 hores ací, però que va! Ja vam eixir tres quarts d’hora més tard del que havíem d’eixir i per tant, en comptes d’arribar a la 1h30, arribàrem a les 2.30 presque.

Ai, tinc massa son, estic molt cansada i tinc el monyet banyat i el perol amb l’aigua que esperem que bullga ja s’ha apagat tres vegades de l’aitre que fa.

A vore, el viatge ha començat de manera molt emocionant però còmica.

Ahir quan arribem, ací ja,  l’agència per llogar el cotxe, Goiceland, després de les quatres hores i mitja de vol, arreplegar els sac-à-dos i agarrar el rental shuttle bus [incís: un insecte a la tenda!! pensava que amb aquest fred ja no n’hi havien!!]. Ok, doncs ens pregunten si ja havíem pagat el cotxe de lloguer i els dos, que estàvem mig dormint, obrim de sobte els ulls i pronunciem un sí ben clar al dependent, qui no era ni alt ni rosset (molt poc viking d’entrada). Ens diu que, a més del que ja hem pagat, han de congelar 2600 euros de la targeta per si de cas fem servir l’assegurança. Com??

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA

Ací comença la diversió. I si no és pel wifi i perquè ens ho vam agafar a riure, estaríem tornant a casa ja… Amb els mòbils amb MOLT POCA bateria, cansats, consultant i modificant els límits de les nostres targetes, passant-nos fons perquè només (ejem…) algú havia avisat al banc que es faria servir la targeta fora del Canadà, etc. etc. esperant un mail de Desjardins o buscant una opció del Banc Sabadell. Bon, solució! Finalment, la petita Björk que portava observant-nos des de feia gairebé una hora ens explica que hi ha un altre tipus d’assegurança on no cal deixar dipòsit. Oh yes!! perquè… a veure,  l’oxímoron del típic viking no ens ho havia explicat així de bé. O bé, potser, amb l’emoció de l’arribada i entourés d’Spanish i Catalans que van de viatgers i de que parlen súper bé l’anglès, potser estàvem més pendents de tot això que del que ens explicava. Kann sein!

Alors, amb les claus del cotxe ja a la mà i amb aquest vincle bonic amb la vikingueta que ens deia little secrets sobre el cotxe com don’t worry about the scratches, it is already very damaged i la frase que deia a tot el món I have to give you some instructions about driving in Iceland. You may encounter very fast winds blah blah blah… Ens pugem al jeep, ai que mono! que petit! que altets que anem! i conduim 40 minuts cap a cap al nord-est direcció Reykjavik. On dormirem? Finalment arribem (no el trobàvem i el teníem davant dels nassos!) al Reykjavik Campsite a les 6 del matí i plantem la tenda ràpid i amb ganes de caure estesos en posició horitzontal. Oh, que bé ja! Ens tapem ben a gust dins dels nostres sacs Chinook provats per aguantar fins a -20 ºC encara ben calentets dedans. Hem dormit cinc horetes fins les 11. Que bé! M’he despertat escoltant francès “del bo” (com creuen els gavatx). Realment ja ens n’hem trobat molts d’aquell país. Paciència Maria.

Joan espera amb el seu dron, gopro, ordinador i sopa instantània a la taula. Fa uns 7-8 graus hui. Quina son. Sope i ja seguiré. Escric later. Takk!

Doncs este matí ha sigut molt bo perquè ens despertem i Joan obri la tenda i diu Xe, quin sol que fa! ixc i mire cap amunt i diu després: Ai, m’he equivocat. Sol no, núvol. Quin fred, quina humitat, que gris! I a més, és curiós trobar en un càmping enmig de la ciutat hippies i rastes fumant ja “de bon matí” (per a nosaltres) i escoltant Paul Kalkbrenner per esmorzar. Curiós, però cozy alhora.

Bé, hem desmuntat la tenda ràpid i a esmorzar! On? Al lloc més pijo del poble? No, ací crec que els preus van així. El centre l’hem trobat de seguida, la ciutat no pareix molt gran. Primer hem anat al Havn (el port) i hem trobat gent que venia amb nosaltres ahir a l’avió. Hem decidit que per l’hora que era, aniríem ja a dinar directament i, mare meva, quin valor tenen dos ous fregits, creïlles fregides i quatre talladetes de cansalada… Oh la la! Quina novatada! Almenys ara sabem això com va ací. Després d’això hem fet una volta pel centre, de la plaça de l’Ajuntament) també hi havia sense sostre), hem anat per les straete, gata i braut  del centre, diferents paraules per dir “carrer” en islandès i que m’han paregut súper bonics. Hem arribat a l’església luterana, la Hallgrísmikirkja (esglèsia de Hallgrímur), amb una estructura ben curiosa, alta i que es veu des de moltes parts de la ciutat perquè el carrer fa un poquet de pujadeta i queda en alt.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Després de tot, hem anat ja a comprar (perquè no tastarem molt menús d’aquest país) i a viure la natura i frescoreta! 

Acabem de fer la compra al supermercat Kronar a Reykjavik per 12500 isk (und 125 CAD). Deixe d’escriure perquè estem eixint de la ciutat direcció Þingvellir, el paisatge és impressionant! Comencen les muntanyetes!!

 

Hem eixit de la city direcció el parc natural de Þingvellir per la carretera 36.

Þingvellir (Icelandic:  [ˈθiŋkˌvɛtlɪr̥] ), anglicised as Thingvellir,[Note 1] is a national park in the municipality of Bláskógabyggð in southwestern Iceland, about 40 km northeast of Reykjavík. Þingvellir is a site of historical, cultural, and geological importance and is one of the most popular tourist destinations in Iceland. It lies in a rift valley that marks the crest of the Mid-Atlantic Ridge and the boundary between the North American and Eurasian tectonic plates. To its south lies Þingvallavatn, the largest natural lake in Iceland.
The AlÞing, the national parliament of Iceland, was established at Þingvellir in 930, and held its sessions there until 1798.[3] Þingvellir National Park (Icelandic:þjóðgarðurinn á Þingvöllum) was founded in 1930, marking the one-thousandth anniversary of the Althing. It was later expanded to protect natural phenomena in the surrounding area, and became a World Heritage Site in 2004.

Quina amplària, quina extensió! és verd però no estil Escòcia; és diferent, com encara més salvatge. No hi ha res més que granges, borreguets i cavalls. Que bonic! les plaques americana i euroasiatica que creen una planúria distanciant-se progressivament. Cascades, sòl volcànic. Després hem seguit uns 20 quilòmetres més cap a l’est fins a Geysir, on estem ara.

Geysir (Icelandic pronunciation: [ˈgeːisɪr̥]), sometimes known as The Great Geysir, is a geyser in southwestern Iceland. It was the first geyser described in a printed source and the first known to modern Europeans. The English word geyser (a periodically spouting hot spring) derives from Geysir. The name Geysir itself is derived from the Icelandic verb geysa, “to gush”, the verb from Old Norse. Geysir lies in the Haukadalur valley on the slopes of Laugarfjall hill, which is also the home to Strokkur geyser about 50 metres south.
Eruptions at Geysir can hurl boiling water up to 70 metres in the air. However, eruptions may be infrequent, and have in the past stopped altogether for years at a time.

Hem vist dues eixides (erupcions, més ben dit, supose) guais i altetes a Strokkur, que és un geysir que es troba al costat de Geysir. (La paraula que fem servir actualment per a aquest fenòmen, ve d’aquest lloc, el primer geysir que es va trobar). Impossible arrimar-se a l’aigua i ficar el dit perquè poit estar al voltant de 80-100 graus. Morgen anirem a la cascada més famosa del país (segons diuen) i seguirem direcció Landmannalaugar i el parc Vatnajökull per fer excursions guais. No volen només dormir a càmpings al costat de la carretera (quasi com ara… ací costa perquè és turístic i o vas a un súper hotel o a un càmping que és bàsicament una esplanada de verd), sinó endinsar-nos en els parcs i dormir per allà. Sort dels sacs de – 20 perquè fa molt i molt fred.

Vaig a dormir que Joan fa estona que m’ha avançat. Que bé ha estat la dutxa d’aigua calenteta i les dentetes ben netetes i la sopeta.

Avui sí, 8 hores de son! Fins demà, bonne nuit! 22 59