Vesturland (Ouest islandais)

26 de setembre de 2016

Cada dos dies ix el sol, un poquet almenys!

 

27 de setembre de 2016

HALLO! Estem ben a prop de Snaefellsjökull, ací al costat la tenim. Ara anirem a fer una o unes caminadetes boniques per ací. Tot són camps de lava, una mescla de roig, verd, groc, taronja, marró i negre i hui tenim el cel ben blau, que bonic!

Doncs estem per una carretera ben bonica que uneix la glacera Snaefelsjökull amb tots els caminets del parc, preciosos! (encara més amb el dia que fa hui, cel súper blau finalment!) Hem seguit per una carretera més que F, és F G H I J o K per la dificultat.

 

 

Nordest islandès

24 de setembre de 2016

La Mercè a Islàndia!

(No vull dir que hem trobat a Mercè a Islàndia, sinó… que avui és el dia de la Mercè). Estem a Reykjahlíð, al nord del llac Mývatn i he perdut a Joan. M’ha dit que anava a per un cafè i al lavabo! Ah, ici!!

25 de setembre de 2016

Ja estem a Akureyri en un càmping bastant bo, net i preu raonable.

Akureyri és la segona ciutat més gran d’Islàndia amb 17300 habitants. Té molt d’encant. És nòrdica, amb aquelles casetes llises, simètriques (gens barroques), de molts colors i amb moltes finestres. Té vistes al fiord Eyjafjördur i per a la mida que té, té molt d’ambient. Anit vam eixir una miqueta (com no, hi ha bars, hi ha espanyols i ens en trobàrem, ben ben contents. N’hi havia un que li seguia el ritme etílic a un rus i cridava “Nasdravia!” i no se n’adonava que mig bar el mirava. Mare meua, que Spanish!) Ens van clavar 13 € per una cervesa artesanal, és a dir, 26 més propina. No n’hauria d’haver donat! Ai… és per viure al Quebec… I el lloc, no sé d’on la van treure, però tot estava fet de fusta: les taules (que era un troç de tronc directament allà deixat caure, very viking), la barra, les súperportes dels lavabos… Perquè, arbres a Islàndia no n’hi ha tants. Fa dos dies, quan vam tirar cap al nord des de la granja del rock a Stafafell, vam agafar una drecera per no haver d’anar per la Ring Road que no perdia de vista cap fiord de la costa i arribàrem a Egilsstaðir. Allà al costat vam veure des de la carretera (hi ha tants llocs, que no sempre podem parar) el bosc més gran d’Islàndia, Hallormsstaðaskógur. Vam anar a veure la cascada Hengifoss, una de les més altes del país, que va a parar al riu Lagarfljót, on els locals diuen haver vist un monstre mrí més d’una i dues vegades (és el Loch Ness islandès). Just allà vam conéixer un grup de valencians i alacantins que havien vist aurores a nordoest, a Asbyrgi. Quina il·lusió! Però en canvi, quan nosaltres arribàrem al càmping allà al nord a Vesturdalur (xulíssim el lloc. Ja ho havia llegit però encara més anàrem després que el grandot hitch-hiker alemany aus Berlin ens ho9 va recomanar).

Qina ràbia, arribàrem allà amb el cel tot vlar a les 10 de la nit i a les 10.30 comencen a arribar els núvols i després a ploure. Així, que res d’aurores. Això sí, el matí següent, és a dir, ahir, càmping gratuït. Vam anar a caminar pel parc Jökulsárgljúfur. Era impressionant! Tot i que feia un dia on abellia molt més arremullar-se en una “hot pot” d’aquelles com la de Myvatn (on ja decidírem no anar després de veure el número de cotxes al pàrquing i veure que et clavaven 30 euros d’entrada). Vam fer una volta pel parc, que guai: eren camps de lava secs, que a partir de l’erupció d’un volcà al parc Vatnajökull va començar a originar rius molt potents (entre ells, el segon riu més important del país, el Jökulsa a Fjöllum) que van anar formant l’actual canyó i la cascada amb més cabdal de tota Europa: Detifoss.

Realment és molt bonic i de camí allà, agafàrem l’F88. que és on es va rodar part de la pel·li Oblivion, als Highlands, i volàrem el dronet i veiérem un poc la pinta que té la zona de l’interior de l’illa. Per culpa del dipòsit del cotxe, que és extermadament xicotet (cada vegada que posem gasolina és en plan 6, 9, 10 litres…) vam haver de tornar a Myvatn per omplir-lo de nou. De vesprada anàrem vorejant el llac, a les sources à chaud de Grjótagja ( a 45 ºC, una cova preciosa amb aigüeta calenteta segurament a causa del turisme i de la perillositat que implica una cova, està prohibit banyar-se). Després anàrem a Dimmu Borgir (com el grup de heavy meal, sí) des d’on es veia el volcà Hverfell i els camps de lava amb el terra ben negre i els flors silvestres roges, taronges i grogues que havien resorgit a partir de l’erupció i poc a poc vam anar arribant per la Ring Road fins a la segona ciutat més gran d’Islàndia, Akureyri. Ah sí, però abans passant per una altra cascada, la Godafoss, on els vikings van acceptar l’any 1000 la religió catòlica com l’Alþing (govern islandès).

Avui hem anant venint poc a poc per la 82 (Via Dalvík and Ólafsfjörður. Goes through Múlagöng tunnel) primer i la 76 després (Siglufjörður), no per la Ring Road que va una mica més pel sud, per passar per la costa de la península Tröllaskagi. Realment és preciosa.

Hem dinat a Siglufjörður (1200 habitants), un poble que en la seua època d’or va acollir 10000 treballadors relacionats amb la pesca de herring (areng). Fins i tot tenen un museu al poble que parla d’això. Quin salmó més bo hem menjat pel preu de dues cerveses islandeses. I a la vesprada hem estat una bona estona a Hófsos. Que bonica la platja i a més HA EIXIT EL SOL! Això sempre s’ha de celebrar ací. Després, hem creuat a la península veïna i hem pujat per una carretera secundària per trobar uns banys geotermals (naturals i no molt cars) i sí, ens els hem trobat: Grettislaug (el bany de Grettis, vol dir) al poble de Saudarkrokur. Que bona l’aigua, ens hem trobat uns catalans de Tarragona (encara bo que quan ens hem creuat al xic ens hem callat el que pensàvem sobre el seu volum…) I ara provàvem de dormir al càmping que hi ha ací mateix. Fa molt aire i tenim les ones de la mar de fons. Al sac s’està tan calentet… A vora si dura…

I demà més cap a l’oest, ja tinc ganes de veure la península de Snaefellness. Wow! En una setmana i poc ja hem fet més de 2000 km. Oh la la! Bonne nuit des del nord quasi àrtic! Tanque la cremallera i cap a ben al fons. Una nit més de cmàmping gratuït segurament, ja que teòricament en aquesta època els càmpings ja estan tancats, i només pagues en cas que vinga el ranger per demanar-t’ho. Coolio!!

Aventureta al sudest

23 de setembre de 2016

Quin sol que fa hui, que guai! I les cabretes fent “béeeeee” (un més agut que l’altre) m’han despertat. Que boniques i grossetes!

Ara estem pujant pels fiords de l’est, cap a Egilsstaðir, a vore si ens podem clavar per una carretera de les Highlands per allà direcció al pic (hindur, en islandès) Snaefel de 1800m.

Ahir a Höfn, la ciutat més gran de la zona sudest, tenia prou d’ambient. Anàrem a Netto per comprar menjar i al pàrquing escoltàrem uns québecois que pareixia que no tingueren molt de fred. Portaven una càmper carregadeta. I després de Höfn, ja a Stafafel, decidírem agafar l’F980 cap al parc Lönsoraefi.

Estava ple d’ovelletes, era molt divertit. Segons la guia, deia que calia un big 4WD per creuar un deep fast-flowing river. Entre nosaltres vam dir “Veiem les vistes o quan trobem el riu, fem la volta i tornem”. Anàvem realment tranquils, molt prudents, arribàrem a creuar quatre riuets i quan, des de la carretera veiérem el gran vam exclamar “ni de conya” i pam, en la següent revolta va i se’ns queda el cotxe estancat ben ficat dins d’un basal de fang. Comencem a traure el fang de les rodes amb pedres, amb les mans, intentant fer la funció de pala, ens fiquem en tot el fang, sabates i per sorpresa fins als genolls allà dins. Feia ràbia i gràcia alhora. Intentem moure el cotxe i engeguem el motor, però ni espentant ni res. No es movia gens! Comence a pensar que haurem de buscar ajuda i li dic a Joan que vaig correns fins la carretera per veure si em trobe algú i pot vindre i ajudar-nos a remolcar-lo. Amb això, comença a ploure i a pedregar, creue els quatre rius, em banye un poquet més encara… Ja veig la carretera de lluny! Les ovelles em miraven com si comprengueren de què va la cosa. Correc ràpid, la carretera està ben a prop i pense a veure si pararà algú quan em veja i… a veure si passa algú que just s’està fent de nit. De lluny veig unes llums ben potents, correc a tope, i dic “aquesta, aquesta es la meua” (tenia por que no passaren més cotxes després, almenys tan grans com aquest). És un pickup gran i potent i va desaccelerant en veure que li faig senyals amb els braços, tot això encara des del camí. Paren, que bé! Els dic què ha passat. Són tres homes d’uns 40 anys. Em diuen que no tenen corda, però que ara n’anirem a buscar. Acabem en casa d’un granger (que és on abans havien estat caçant oques. Ens deixa corda i anem cap a Joan i el cotxe. Ja és de nit, ben fosquet. Quan arribem veient Joan pobret empapadet i ben brutet de fang. Ai mare. Bé, comencem a remolcar el cotxe. El pickup potentot pega la volta i enganxem la corda als ganxos de darrere del cotxe. Quan estirem, el nus de la corda es trenca i pegue un crit. Ai mare. Provem de nou. Ai no… ara es trenca el ganxo. Els locals ens diuen que potser serien cridar algú amb un cotxe més gran i potent… mmmm… Joan insisteix a provar i enganxar la corda a l’altre ganxo i que algú ajude a espentar. Ara tres espentem, un fa marxa enrere i el conductor accelera a tope des de l’altre minitractoret. ARA SÍ! TAK VIERER!! Quina felicitat!! Els dic que ens han salvat i ens contesten que disfrutem però que anem en “cuidaet”. Uff… sort que hem pogut eixir. Que majos! Tornem junts cap a la carretera i ens van obrint i tancant les tanques dels camps d’ovelles. Ens acomiadem. Que bona gent, de veritat. Un era d’una illa i l’altre de Reykjavik (que havia estat a Benidorm) i el que millor parlava anglès, era de Höfn. 

Per dormir, casualitats, segons la guia hi havia càmping i guesthouse a Stafafell. I on parem? A casa del mateix granger que ens acabava de deixar la corda. Bua, l’hostal, el millor que hem estat, bonic, calentet, encaixant enmig del camp d’ovelletes i al costat d’una esglesieta amb un xicotet cementiri. A l’hostal vam conéixer un grup de bretons molt contents (o borratxets) que només estaven a Islàndia durant 4 dies i havien vist només el sud.

Aquest matí hem hagut de tornar a picar a la porta de Seki, el rockstar granger altot amb el monyo llarg i blanc, per dir-li que ens ajudara a arrancar el cotxe perquè no teníem bateria. Tot ha anat bé quan ell ha vingut amb les seues pinces. Esperem que el cotxe no ens falle més i anirem en “cuidaet”. Hem estat xarrant de música islandesa i de carreteres i ara ja estem direcció nova per la costa oriental amb molt bon solet. Un besot i espere que hui siga més tranquil que ahir. Almenys hem conegut locals, això mola.

Vagnstadir – Jökullsarlon – Skaftafellsjökull-Hoffelsjökull- Höfn – Lónsöraefi – Stafafell

22 de setembre 2016

Quina intensitat de vespradeta mare meva! Hui ha sigut un dia molt bonic i molt intens. Ens hem despertat al guesthouse HI aquest (bastant cutre per 150…: l’aigua calenta eixia mig tèbia, la calefacció no escalfava gaire… mais bon, era impossible dormir fora amb la tempesta i el vent que feia!) i esmorzant al saló súper asolellat (quan faça sol, segur!) hem conegut una parella (segons joan no eren parella perquè tenia el xic tenia no sé què… però li dic “Joan, és francès” i contesta “Ja, també!”. Vamos, que eren de Burdeus, molt simpàtics i viatjaven fent autoestop per l’illa. Després se’ns ha assegut al costat una dona amb pinta Coronel Tapioca a l’anglesa amb el raspall de dents amunt i avall. Tenia pinta de bibliotecària o domadora d’animal. L’un de deux. Ens deia que estava esperant el bus des de feia mitja hora i amb la tempesta ja no es podia veure si arribava.

Hem xarrat prou; a nosaltres perquè ens agrada, i ella perquè crec que viatjant sola i amb l’edat que tenia ho necessitava. Era australiana, la tercera que coneguem ja! Els segons eren una parella que va conéixer ahir a Skogafoss perquè volien saber com era l’excursió que havíem fet i mira, avui al matí just ens els hem trobat a Jokursarlon perquè hem tornat per aprofitar que el temps era molt millor que el d’ahir. I també per veure si veiem foquetes! I sí, que boniques! Quina pell, que gracioses!

Després hem anat en cotxe als Skaftafellsjökull. Si arribem a pujar deu minuts més tard, ja no haguérem vist res per la boira. Baixant, hem cuinat dissimuladament uns noodles perquè jo ja no podia més i hem dinat contemplant totes les cascades, rius de la vora i la mar. I comentàvem que guai que en dos quilòmetres pots veure tot el procés: des de la cascada, passant pel riu, llac, riuet i la mar. Els xiquets deuen ser molt bons en Naturals ací!

Després hem anat a Höffelsjökull, una glacera més de les tantes que hi ha al parc Vatnajökull. Vatn vol dir “aigua” i jökull és “glacera”, això ens ha explicat l’islandès que hem conegut a l’hostal (Christian es deia, constava un poc d’entendre per l’accent i per com s’enganxava parlant…) però era molt graciós. Ens ha contat les seues històries de viatger per Barcelona, Gibraltar i Marroc i ha comentat els accidents que provoquen els turistes quan condueixen a 60 km/h per fer fotos d’ovelles.

Aquesta glacera que hem vist té uns quants anys… que impressionant! Demà conte més coses que avui, amb tantes emocions, se’ns ha fet tard!

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Bona nit!

Goda tungl!

Skogar-Vatnajökull-Vagnstadir

21 setembre 2016

Aiiiii! Mira que Fàtima i jo portem dies parlant però just ahir no vaig poder trobar wifi enlloc (clar, estàvem fent l’excursió!) i ara ens hem creuat! Fàtima és a Vik i jo ja he passat Vik, estic més a l’est! No estem lluny, però ella està més enllà de Vik i jo ara vaig cap al nordest. Quina ràbia!

Haguera molat TANT veure’ns les 2 cosinetes ací a Islàndia! Que coincidència de veritat que estem les 2 ací, mira que va ser pensat i fet i hem coincidit 10 dies al mateix país i NO ens hem vist!!

 

Bé, avui què hem fet? Ha sigut bàsicament dia de desplaçaments. Els joves polonesos s’’han posat el despertador a les 6 i jo portava ja uns minutets desperta (tu diràs! Amb el que hem dormit entre ahir la siesta i aquesta nit!). Hem esmorzat amb la calma (s’estava tan bé allà, tan calentet tot!), hem arreplegat tota la roba ja SÚPER SECA (que agradable!, això dóna molta felicitat realment!) i cap a Skogar!

Els Polish han seguit direcció Dorsmorsk (per veure les glaceres i el volcà Eyjafjallajökull

I nosaltres cap a Skogar. Enough is enough i nosaltres ahir ja en vam tindre prou. Quina aventureta… i sort que aquesta cabanya estava oberta! Però, al contrari d’ahir, avui al matí el cel estava blau, ras, súper clar, la llum il·luminava la neu, que es veia del tot blanca i neta i deixava veure que només havia estat trepitjada per 4 bojos! Clar, tampoc fa tant de temps que ha caigut aquesta neu! Les muntanyes es veien nítidament, donava ganes de seguir el camí a Dorsmorsk, però després penses en ser prudent, perquè ací el temps canvia moooolt sovint i pot nevar, baixar molt la temperatura i passar qualsevol petit incident en qualsevol moment. Estem molt al nord, fa frescoreta de veritat! (imagina’t! I només és setembre!)

Hem tornat resseguint les nostres passes pensant que en qualsevol moment podria començar a ploure, o a pedregar… però no. Hem arribat a Skogar ben sequets, no ha caigut NI UNA gota i just hem arribat a les 12.12. 24 hores justes d’excursió!

Aquesta nit hem decidit que la passem en una cabanya també perquè fa molt de vent i no volem volar com Mary Poppins ni com la Bruja novata mentre dormim. Així que, no ens hem lliurat de pagar per a avui: 100 euros! Definitivament, Islàndia no és tan assequible com ens havíem imaginat. Oh, baixant de la cabanya hem trobat una parella de Wisconsin súper maja! Ens han preguntat d’on veníem, què fèiem, ens han recomanat llocs d’Islàndia i han dit que hem de veure la pel·li The Life Of Walter MItty perquè gràcies a aquesta projecció Islàndia es va donar a conéixer als EUA. Haha, quina forma més curiós d’ubicar un país!

Hem conduït des de Skogar fins a Vik i des de Vik fins a Skaftafell. Una llàstima que no ens hem parat a Vik, però plovia tant i feia tant d’aire que no haguérem vist gaire. Just a Skaftafell hem sentit españolitos que es queixaven de la neteja dels lavabos i, de fet, una d’elles i jo teníem un accent ben paregut (crec que elles també ho han notat), però mira no he tingut ganes de saludar-les. I ara estem a peu del parc nacional de Vatnajökull (jökull vol dir “glacera”) i el típic ací és fer tours amb guies locals per les glaceres o també es porta això de fer escalada sobre gel. Però no ho hem fet 1, perquè tot estava reservat per complet per a l’endemà i 2, vivim al Quebec i allà també tenim gel; no és el mateix, però no cal pagar 200 euros per estar-s’hi quatre hores caminant sobre gel, això pense jo (i Joan també! Que sinó queda de molt rància!). Així que, després de xuclar tot el wifi que necessitàvem per solventar temes de feina i organitzar horaris de neteja a casa nostra (airbnb), hem decidit de continuar conduint fins un altre càmping o, potser fins i tot, hostal pel temps i la tempesta que no parava! Finalment, hem parat a mig camí entre Skaftafell y Jökulsarlon. Amb l’aire que feia, m’ha caigut gasolina per damunt en una estació de servei! Quan portava jo el cotxe (hem canviat evidentment perquè em feia por conduir així!), les ràfegues de vent espentaven el cotxe cap a fora de la carretera! Increïble!

Just una hora després d’haver eixit de Skaftafell, hem arribat al misteriós lloc de Jökulsarlon. Hipnotitza el blau dels icebergs i la pau que trasmet fins i tot en aquell estat quan hem arribat on tothom estava ben moll i tremolant esforçant-se per treure un mínim de somriure per quedar bé en el record immortalitzat. Ací sí que no hi havia trípodes!

P9210424.jpg

Ara estem a Vagnstadir, en un hostal considerat barat, tenim una cabanyeta per a nosaltres sols amb calefacció que no escalfa, una fusta que cruix constantment pel vent, perfumadets amb l’humitat que va deixant la nostra roba i tapadets, com no, amb els nostres inseparables sacs de -20. Sort d’aquests sacs! Demà segurament anirem pujant cap al nord-est fent parada a Egilstadir que llegit que mola (cascades, el parc més gran d’Islàndia) i per ara, bona nit que em fa mal l’esquena d’estar en aquesta pose. 😉 Bye!!å

Fimmvörðuháls

20 de setembre 2016

Que bé que hem dormit!

Bateries carregades en tots els sentits, bon ambient al càmping, barat i ara són les 7 i ja estem en ruta cap a les cascades romàntiques. Woohoo! Que matiners, estàvem sols ací, Seljalandsfoss.

9.50

Hello! Havíem arribat a Skogar i anàvem a començar a caminar, però el senyor Masoliver fa ús de la seva personalitat tan característica i que em posa tan negra de vegades, que ara estem tornant i ja quasi arribant al càmping on hem dormit (entre altres coses perquè Joan va a 110 quilòmetres per hora trepidant per la Ring Road). Aiaiai! Però ens volem.

Fimmvörðuháls

17.33

Hello! Fa igual una miqueta més de mitja hora que hem arribat ací. Ohlala quina aventura! Ha sigut molt extrem. He vist la cara de Joan i mare meua, quina impressió que feia la situació! Hem començat a caminar a partir de Skogafoss, la cascada a Skogar, a les 12:15 i han estat 3 hores de cascades contínues i, exactament com diu la guia, la següent encara és més espectacular que l’anterior. Súper guai! No podíem parar de fer fotos i fins i tot ens hem arribat a perdre amb l’emoció, la boira, la pedregada i la pluja que ens anava caient. Jo li deia a Joan: “No volíem aventura?” De fet, pensàvem que anàvem lents pero en 3 hores ja havíem arribat al pont, a 8 quilòmetres de l’inici, i el punt que marcava el final de la part verdeta i l’inici d’un camí ple de roques negres com el carbó i muntanyes tacades de neu. Comencem súper contents cap amunt, notant que l’aire cada vegada és més fred i que la neu cada volta està més present més fonda i se’ns van banyant els peuets, comença a pedregar, després ve la neu, tot mescladet! Sobretot, molt de vent pendent amunt. Portem 40 o 50 minuts caminant i finalment veiem la cabanya. “Que bé” pensem, perquè si hem d’acampar sobre aquestes roques, ho tenim malament; vull dir, tornaríem enrere cap al pont, a una altitut més baixa, però estem cansats i això seria desfer molta feina feta! Veiem la cabanya però… no està tan prop. Costa pujar amb la neu i el vent, a més l’esquena fa mal d’anar carregats amb la motxilla des del matí, els peus, els turmells… Teòricament cada vegada està més propet, però la boira ens enganya. Jo m’imagine que Laia, Abril i Nil estan allà dalt esperant-nos. Fem una parada crítica, hem de beure i seuren’s i relaxar els genolls i turmells. Quin vent bufa ara, m’he de tapar  la cara amb la mà perquè les pedres fan mal. Com diria la météo del mòbil, borrufada. Ja ben a prop de la cabanya, hem topat amb una parella d’excursionistes que anava súper preparada: ulleres de neu, pals, però sense motxilla, devien vindre directament des de Dorsmorsk. S’alegraven de veure’ns. JO TAMBÉ. Ens saludaven ja des de lluny i ens han comentat que no valia la pena per res arribar fins a Dorsmorsk. Deien que durant una hora havien estat perduts buscant el camí i que no es veia res. Neguitosos ens ha preguntat Until when do you think we’ll get rid of the snow? Joan, molt positiu, els ha dit 1 hour and every minute it gets better. A mi em diuen això i ho vaig pensant mentre camine i em pose cada minut més feliç. Quan hem arribat a la cabanya, hem vist un xic allà a la porta. “Està oberta!” he pensat. Jo m’imaginava ja el pitjor per no fer-me il·lusions. Dins hi havia dos xics més. Quina felicitat estar ací! Ha sigut molt fort, molt extrem, emocionant i inesperat! Hem dinat molt a les 17:30, després hem fet siesta, de nou a menjar més i recuperar forces i a dormir. Bua, que bé poder estar ací calentets! És off-season, així que no hi ha guardians, però si vols, a l’entrada hi ha una bústia on pots ficar dinerets. (No portàvem la cartera… així que per la cara… i pel patiment! Si l’haguérem tingut, SEGUR que haguérem pagat perquè estàvem molt agraïts que la cabanya ens haguera donat servei! Estem segurs que serà una de les millors nits que dormirem de tot el viatge). Fins i tot hi ha gas per cuinar, dos làmpares de llum i el millor: una estufeta al voltant de la qual ens hem col·locat! (Nosaltres i totes les nostres pertinences). Els polonesos han marxat cap a l’altra cabanya (teòricament a 40 minuts d’ací), però han tornat perquè estava tancada. Mare meva! Súper tranquils ho conten. Són joves. Bé, anem a fer un te, a sopar i a dormir!

img_4406

Se m’ha oblidat dir que quan hem començat l’excursió, ens hem trobat amb uns españolitos que  ja se sentien de ben lluny i els he dit un hola claret mentre passaven mig cridant i una de les xiques em diu Aquí la gallinera del grupo que se me oye desde lejos i crec que li he dit que sí. 🙂

Landmannalaugar – Hella – Hvolsvöllur

19 September 2016

Hallo oh mein Gott Island ist so krass unglaublich!

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Tonight we slept at the official Landmannalaugar campsite. After such a sunny and beautiful day, a windy and stormy night was there waiting to show up. We slept very well though. We’re still wondering how a summer tent can bear this cold weather. Thank God we’re provided with the total terrain 04 by 4 -20 sleeping bag. Oh! I forgot to say we swam in a hot spring. It was maybe 40 ish degrees Celsius really burning sometimes and we spend a bit of time warming ourselves up. We repeated today after the hike to the Brenninsteinslada peak at about 1100 something metres. Really beautiful views from there. It started to snow when we were deciding what to do and that finally made us go.Snow is more comfortable than rain.

15.36

We’ve been an hour on the F 208 road as Joan has tried. No, in fact, he’s flown the drone three times. He’s so cute, like a child with a new toy.

Hello! I’m in the tent right now listening to the rain falling on the already wet tent. However, as awkward as it may sound, in those two lines, the rain has already stopped (and it just started 4 lines ago) and the sleeping mattresses and bag is super dry and keeping me very warm. It is so cold. So today we went to the mountain (one of them) in Landmannalaugar and then headed back to F 208 and 26 road to reach Hella, in the southwest, the closest town to reach the Ring Road and from there we had in mind to sleep either at the Seljalandsfoss or already at Skogar, the base camp for the 2-3 day hike at Fimmvörðuháls. Finally  we bought some food at the first petrol station we found (it’s a nightmare to have so little petrol stations and such a small gas deposit). We have to keep in mind to refilling all the time! And so we couldn’t (once again) pay by card at the gas station but we could use our cards to pay for the food on the same petrol station. A bit strangel, original, authentic, complicated Icelandic. It takes a bit of time for Icelanders to smile but once they do, they’re really cool. As the man we found in the next town to Hella, heading southeast, Hvollsvöllur, where we are now. The night was coming and we wanted to find a camp with a electricity (to charge the drones and my camera) and a lovely panxudet man, smoking, saw us driving to this not-so-little farm. His English was as fluent as my Icelandic. He kept saying “On the right, on the right” stressing the “r” and “t”. Then he mentioned the word “tree”. Very funny! And then he said he could show it to us. He took his car and drove before us smiling. Super nice and here we are now. We met a young blonde Australian guy who is cycling around the island and a couple from Germany who are travelling the island clockwise (following the rules, of course!) with a Camper. They are very cool. They were about to share a beer with us but they finally didn’t. Haha. But surely, they are very cool. The German big guy explained us he toured in Spain with his heavy band and Joan shared with him my heavy band story in the past.

Tomorrow we have MANY things to do. Good night for now! GUTE NACHT!