Primer dia al projecte: Newlands

Jumatutu, 14 (kumi na nne) gener 2013

Avui ja he començat tard. M’he llevat sense cap picadura de mosquit (yeeeeeah!!) i m’he rentat la cara i ja poc més, perquè a les 7.30 havíem de marxar i jo a les 7.15 encara havia d’esmorzar, preparar la motxilla per al cole, la roba i a mi tot això em costa. No sé què posar-me mai ací. Em trobe tan POC sexy. Tothom és guapo ací, tots. Jo no sé si és el sol o que sempre estan rient o que com que la vida és dura, ells riuen i viuen el moment (hakuna matata) però són una gent impressionant.

Bé doncs, han arribat els voluntaris de Born to Learn però que es queden a dormir a un altre alberg (Hoff no sé què amb un jardi molt xulo no sé què i que a més, m’interessa perquè organitzen safaris buenos bonitos i baratos… que he de parlar amb Nadia) i eso. Ja m’he perdut.

Ok, ah sí, els voluntaris, doncs sí, són: Loqui (gran nom i gran personatge) és una australiana nascuda vora Tokyo que es passa el dia cantant i queixant-se que vol estar amb gent del país i no amb nosaltres (ho he pillat això vamos, de rebot). Una mica autista, però fa gràcia quan mira una cosa i somriu. Viu al seu món, està bé. Després hi ha dos holandesos (no tenen res a veure l’un amb l’altre): Joachim i Raymond. Joachim és tranquil, té 25 anys i ha vingut pels safaris, però com que té temps volia fer un tipus de voluntariat com aquest i és súper organitzat. Ja ha proposat una manera més adequate perquè els nostres alumnes (de Raymond i meus) no distraguen els seus (la parella d’autistes permanentment relaxats). Raymond és una mica com jo, en plan, que es flipa per qualsevol cosa, però jo diria que encara més. Fins i tot a mi em fa gràcia i em posa negra (mai més ben dit), he’s got a very enthusiastic perspective of life. Es queda 4 mesos a Àfrica viatjant i la seua novia ve un mes amb ell a ajudar-lo en la tasca.

Bé doncs, hem caminat vint minuts llargs, potser mig hora fins algun lloc de Moshi i allà, com que per un minut hem perdut el dhala dhala per arribar a Newlands, hem hagut d’esperar (quin sacrifici…) que passara un camió que anés cap allà i disposat a portar-nos (disposat també a acceptar els 500 xelins (25 cèntims) per cadascun de nosaltres.

Image

El viatge espectacular: el Kilimanjaro ens abraçava a cada corba. Es veia a més claríssim avui. Impressionant! Preciós. Immensitat, carretera, pols i muntanya… I gent guapa. I nens preciosos.

Hem arribat al cole… Els xiquets sí, ara sí, ens agafaven de les mans i ens deien “Jambo, musuri”.

Jambo és la forma que es fa servir per saludar els turistes, Mambo és la salutació a qualsevol persona sense cap connotació de guiri perdut. Hem entrat a classe, els nens (uns 30 o no arriba) s’han presentat un per un. La classe consistia de pupitres on hi cabien tres i quatre també a la força, amb mig cul dins mig cul fora (com no té les dimensions del de les seues mares, no hi havia hakuna matata) una pissarra a una banda de la classe i els pocs llibres, jocs que la gent va donant. Perquè comprar… compren poc i el poc que tenen desapareix. Avui Ailsa m’ha comentat que han desaparegut uns llibres perfectes per als meus alumnes i que la clau només la té el pastor de l’església… Doncs, no sap si l’obre i deixa que entre gent, qui sap. Vamos, la cosa està complicada. És un projecte complex.

Després ens ha tocat a nosaltres presentar-nos. Que perduts anàvem parlant amb xiquets entre 4 i 10 anys que no entenen l’anglès i només entenen “Maria” i “Barça”. A Raymond i a mi ens ha tocat el grup de nens nou de super beginners, que han de començar aprenent les vocals i els números.

Avui hem fet els colors, amb moltes ganes. Ha molat la veritat. Els he fet repetir els colors en anglès i hem col·locat cartolines de colors per la classe (la nostra meitat) i tu, s’ho han passat bomba corrent d’aquí cap allà. Després, com que han aprés bastant ràpid i som set a més, cadascú tenia una nota, i Awa era Do, Wanamis era Re, Iuma era Mi… etc etc fins el Do de dalt. Ha molat. Finalment, ha arribat Idaia amb un uniforme blanc i blau radiant i hem fet al terra com el toma tomate tómalo però dient cadascú el seu nom. A continuació la classe s’ha hagut d’acabar (jo aleshores no volia, perquè els teníem bastant tranquils i controlats) i els xiquets han marxat a casa perquè no hi havia aigua a l’escola. Molt fort, un altre món. Image

Després de preparar la classe per a demà, hem eixit al pati i els xiquets han començat a abraçar-me i a demanar-me que jugués amb ells. No desitjava cap altra cosa. Ha sigut súper intens, quin fart de riure mare meua! Quina emoció! Com els agrada que estigues pendents  d’ells, els dónes la mà, pujar al be. Pujava a un i ja en venia un altre, pareixia una atracció de fira. Però m’ha molat. Súper bonic.

Image

ImageP1110199 P1110200 P1110201 P1110202Després hem anat a peu fins a la carretera principal i hem pillat un dhala dhala (que ja anava plenet) per arribar fins a Moshi i omplir la panxa. Molt bé el centre de la ciutat amb el mercat i la gent rient i dient “Jambo, safari?”, no agobien per a res, els dius “Hapana, asante asana” (No, gràcies) o “Manca, asante” (sóc blanca, però visc ací) i ja en tenen prou. No són molt pesats. És d’agrair.

I res, què més? Hem dinat al centre, al Coffee Shop, molt xulo, molt bon menjar i a molt bon preu (he menjat per dos euros) i unes cambreres radiants. Després hem camiant més pel centre, mercat més mercat, botigues de pintures, olors de menjar, pols ací i allà, motos, camions i més jambo i hem entrat per canviar diners i m’he comprat una SIM del país. Yeah!!! Tinc número tanzanès!! Com mola!! Despŕes hem vist un bar tot ple de gent autòctona i hem volgut prendre una cervesa d’ací.:) Que majos són de veritat, com t’ajuden, saluden i riuen sempre. Tenia una masai al costat que donava al seu fill de mamar i em mirava com reia i jo encara reia més. Una connexió molt guai amb la gent.

Més tard hem pensat que molaria veure la posta de sol des d’un teulat i hem anat buscant teulades entre més musuris i safaris fins arribar al teulat d’un hotel on hi havia goteres i negat d’aigua. Però hem guanyat 700 fotos d’un tanzanès nascut a la falda del Kilimanjaro, sota les cascades d’Uru i una conversa ben sorprenent. Aquell lampista tenia força amics a Europa i una casa ben bonica per ser un simple lampista. En cada foto eixia un detallet més: no, això és un taller que tinc, això és una feina que vaig fer, això és la meua filla quan es va confirmar a casa (luxe…), això és la universitat del meu nebot (millor que el campus de totes les Deusto juntes). Flipa. I allà estava l’home, tot simpàtic, primer escoltant un holandès xerraire i després s’ha volgut vengar eclipsant la desitjada sunset amb les seues 4000 imatges.

Com que s’ha fet de nit… quin remei, 2000 xelins per pillar una moto (dues persones+conductor) fins a casa. Trajecte de menys de 10 minuts i una gent que mola molt. No ens entenem molt lingüísticament, però tenen una força d’esperit i un somriure contagiós.

M’encanta de veritat i a més.. ni una picada de mosquit. Cap ni una.

2 thoughts on “Primer dia al projecte: Newlands

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s