Barcelona-Istanbul-Kilimanjaro

Tanzania-flagIstanbul, 12 de gener de 2013

16.47 (14.47 en Canarias)

Primera (o segona) part del viatge. Matar temps, intentar dormir i fer-se passar hippie amb aquests pantalons d’anar a regar, per no fer veure (ni que es note de lluny) la quantitat de diners que porte a sobre. A la pelvis, concretament.

Istanbul és gran (no l’he visitada) però el company de seient turc (gerent del Kapadokia que hi ha al costat de Correus) a l’avió fins a Istanbul m’ha comentat que té 20 milions d’habitants. També l’aeroport. Destinacions arreu del món (arreu de veritat). Sóc a l’Anatòlia, a vora del mar de Màrmara, don Miquel!! Curiós aquell home, no sé què tenia que, tothom amb qui parlava, acabava reient i no poc. Per la llengua, que parlaven la mateixa, deia ell. I potser que sí, uneix i molt. El turc és un altre món: ortografia txeca, entonació noruega, pronúncia a la portuguesa. Toma ya.

Escric per fer temps… “Només” em queden 156 minuts d’espera…

Ah, el xinet del darrere és molt gorrino, es tira petets al ritme dels camionets dels vigilants de l’aeroport. Something destacable també, a Estambul a les cinc ja es fa de nit.

Per mi tot això és nou. Un viatge tan llarg i profund, quasi com la banda sonora d’aquests últims dies… Sascha Funke Mango.

M’ha fet gràcia a l’avió, des que he vist (o vaig veure, ja fa molt temps? El temps és tan relatiu com el documental que em vaig papar al vol més llarg de la meua vida. Oh! I la banda sonora “As my guitar sweeps…” no sé què, la delícia d’escoltar allò voltes i voltes mentre imaginava arribar sobrevolant Addis Abeba, cap a l’Àfrica Negra amb Aràbia Saudi a la dreta, Egipte al Nord i ma casa una mica més al nord. Mediterrani avall, Equador avall!! cap a la calor!! :)) doncs, tornem-hi, des que vaig veure la planta de la costa de Barcelona a escala real ja m’he acomiadat de la meua llengua, per a un temps. Avui m’he acomiadat en català i a les basques els he parlat en català🙂 però ho faré poc, ara estic introduint-me en el swahili (i la seua fonètica). Estic mal acostumada perquè a Barcelona normalment entenc els diàlegs que familiars i amics una mica més o menys sobris mantenen per les rambles. Ací, hakuna matata. Per cert, gran diàleg amb Theo, el taxista, que em deu 7 dòlars.

Hoooola des de Moshi!!!

Doncs, després d’haver estat parlant amb les basques de l’hostal, senc que he fet poc, però clar,

no fa ni 24 hores que he arribat i no havia dormit des de feia més de 24. Aleshores avui, he vist eixir el sol des de darrere de la mosquitera (que no sabia com col·locar i que quasi desmonte el llit de dalt) i quan m’he llevat he vist la llum d’ací, que és bastant espectacular, en sintonia amb els colors.

Jo, de veritat, no em senc com a Tanzània, perquè ni em piquen els mosquits ni tinc por pel carrer. Vull veure més, perquè no tinc gens la sensació d’estar a un país tan subdesenvolupat. Crec que la gent viu molt feliç, almenys és el que m’ha paregut fins ara. Saluden a tothom, com als pobles.

Jambo i cal dir Manca que és “blanca però que ja porta vivint allà un temps”. O Hapana, asante. “No, gràcies”. És molt ric estar ací, però no té cap perill. Clar, que només he estat al principi del poble, a veure com és demà l’escola a Newland i el viatget cap allà…. Ja tinc ganes.

Ahir… l’arribada impressionant, fora d’escarabats caient del cel (merci tu, vaja susto que m’esperava jo, pluja de bitxos i ni una picada fins el moment!!) doncs… una calor perfecta. Gens d’humitat, simplement caloreta bona🙂 i una olor a natura (res de compost eh,  no malpenseu) natura, verd, llibertat, qualitat de vida.

Avui he buscat el Kilimanjaro, alçant el cap una mica sobre la pols i les teulades de les cases baixes de Moshi. Dels afores de Moshi, millor; a Moshi encara no hi he estat, no sé què és el perill. Només la calma i la pau i el Karibu dels habitants que m’ha emocionant mentre buscava un lloc on donar la benvinguda i atipar-me, materialment ara, del menjar de la regió més muntanyosa del país.

Finalment… oh, el Union Caffee, lloc de trobada de companys de vol (pijets nord-americans tope fashion safari casual look) i espanyolitos sin fronteras. Una californiana m’ha acompanyat fins allà. Jo sola, amb la meua gran orientació, tenia ja por de convertir-me en víctima dels taxistes àvids per acompanyar-te a fer la volta al món. I doncs, allà, ha arribat la coordinadora de l’ong on jo hi sóc, Ailsa, i ha saludat els meus oficialment compatriotes. M’ha senyalat i m’he assegut amb ells. Ell, 7 anys allà, enginyer agrònom i ara treballa per a la Creu Roja, ha fet ponts, un cole i una cooperativa blablabla; ella, també de la capi, treballa a una empresa exportadora de cafè. Pel que he escoltat és experta despatxant penya. Per a la tasca, sempre la truquen a ella. M’han informat del país, m’han fet preguntes del meu estat laboral i han gaudit explicant-me (sobretot ell) tot el que saben ja del país i com d’integrats estan en el rotllet cooperant.

Ara, tancaré això al calaix amb clau (per seguir els rituals de seguretat, que em semblen una paranoia tot plegat amb els mosquits que ni veig ni senc) i aquesta nit tindré un lio també amb la mosquitera, però ja més de professional, Potser, poc a poc li pille el truqui de saber on cauen les puntes, perquè sinó tota ella perd sentit.

Vinga, que demà tenim cole. Bona nit!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s