LAKE NATRON, YES!!

 

Divendres (iujuumaa), 18 (kumi na nane) de gener de 2013

P1110463

Oh yes, sí sí sí. Després d’uns dies de confusió i incertesa… pensant que no és barat fer un safari entre 2, he trobat una nova companyia que fa grups de pípol com us, perdudetes. So… li he dit que jo, el que vull és llac Natron, que el Serengeti està molt bé i en Ngoro Ngoro també, però jo vull fer una foto com aquella que he tingut de fons d’escriptori JO, AMB LES MEUES MANETES al llac Natronet. I síiiiiiiiiiii!! hi haurà llac, hi haurà llac!! I de p******** mare! Finalment amb un grup amb més gent, tota la ruta i amb el final rodonet. Jo abrace la gent quan em fan tan feliç de veritat. Asante Fred, com mola! Ai que bé, m’encanta aquesta felicitat. Que bonica és la vida. Qualitat de… jejeje ah que sí, xiquiues?

Avui al cole millor… No per la classe d’anglès, que ha estat caòtica (no sé si és que els divendres es revolucionen però havien oblidat tots els colors, els animals, i els números si és que els havien aprés una mica… Head and shoulders knees and toes ja els mola una mica més però collins… jo de vegades pense que encara té mèrit eh, que em facen una mica de cas, parlant-nos valencià com els parle. Però és el que déiem a l’hora d’esports, no tenen psicomotricitat, tot és en plan còpia, no estan gens acostumats a pensar. És fort que encara no sàpiguen que 10 és la grafia per a “ten” o 5 de “cinc”. I si els ho dius en swahili igual, han de comptar amb els dits… No vull ni ni imaginar què passa si els dic 76… Potser es posen a comptar amb els dits dels companys.

Collins, el que és súper trist és que avui Medina i Nobati i, al pati també he vist que ho feia Richard amb rametes dels arbres, agafen paper de terra (fulles de llibretes, per exemple) i s’ho claven a la boca per menjar-s’ho. Jo, de veritat, m’he quedat mirant-los i he trigat a reaccionar. És que de vegades no m’ho crec que puguen arribar a ser tan pobres. Van quasi més nets que nosaltres al cole, o potser a ells se’ls nota menys la brutícia, però és que de veritat, on deuen viure? Les cases que hi ha a Newlands, al voltant del cole, són mooooolt humils. Estan fetes amb les rajoles de fang que veiem com fan per la shamba, de camí al cole. Agafen fang, el cremen i li donen forma amb un motlle, i poca cosa més. Ni portes, ni comoditats i… de vegades ni sostre. Es diu que els xiquets mengen un cop al dia, per això a l’escola els donen (ara, tinc el gust de poder dir, donem) aigua i menjar. El menjar és una espècie de gazpacho, però molt menys ric en ingredients; i la beguda, aigua, tot i que no els motiva gaire (diuen que no els agrada), se l’acaben correguens.

Però, no els podries moure d’allà. És el seu hàbitat. I… estant al cole me n’he adonat que és molt més interessant veure com s’espavilen que no donar-los-ho tot fet. Quan jo calle i són ells qui han de cantar la cançó (és un exemple estúpid, però serveix) són ells els que han de fer memòria i recordar la lletra, i alhora trobar un suport entre ells. A mi, de veritat que ja em sap greu, estic escrivint tot això i m’emocione de pensar que jo després torne i continue amb la meua vida i ells es queden ací amb el que tenen. És molt complicat tot aquest projecte. El pastor que és qui va ajudar a posar el terreny i a posar-ho tot en marxa amb Asier i Sam al principi, no sé si deixa les claus a gent o és ell mateix, però sempre estan perdent-se coses, als xiquets els costa molt; a nosaltres, els mestres, també. Tant ells com el professorat tenen molta paciència perquè ni per a ells és fàcil mantenir l’atenció cap a un flipadet que ve de temporada, ni per a nosaltres aprendre la metodologia per intruir-los en tant poc temps. Afecte els en donem i amb això hi estem tots contents, però el que és el coneixement per arribar a fer els exàmens oficials basats en el temari establert a nivell nacional… va molt pole pole (va molt poc a poc) i cal currar-s’ho molt. També pense que, així com estan d’espavilats, amb una mica més de recursos, els resultats serien flipants. I és que no és just, no és just nàixer en aquestes circumstàncies amb lo bonicos que són; quadren molt amb el paisatge que els envolta, són preciosos, però les oportunitats que els ofereix aquesta terra per estudiar no són per tirar coets. Tinc la imatge de la cara dels xiquets quan marxem del cole… Són tan reagraïts i mai no es cansen de demanar abracitos.

És molt bonica la imatge de la confiança que et donen des de ben al principi, com saluda la gent al carrer, el contacte amb els xiquets, el somriure immediat com a reacció de qualsevol situació, la freqüent afirmació d’hakuna matata que diu quasi tothom que hem conegut, els karibus que ens han llençat pel carrer. T’abracen verbalment i física, la veritat. Mai no m’havia sentit tan acollida. A Europa som molt freds, nosaltres els mediterranis la veritat és que vivim bé, perquè ja tenim aquesta calidesa però un medi molt més favorable. Ben curiós tot açò. Molt fàcil adaptar-s’hi això sens dubte. Si no tinguera tot el que tinc a Barcelona i tot el que m’estime de per allà, segurament em plantejaria perllongar l’estada.

Bona nit. Avui ens n’anem de festa a moure el culet.

Gute Nacht!! Demà més! Sessió internet caurà, muaaa!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s