Diumenge 20 de gener 2013
Quin dia més intens tu!
ahir me’n vaig anar a dormir pensant que avui volia llevar-me d’hora i fer cosetes xulis. So, m’he despertat com un dia entre setmana, a les 6.30 per esmorzar (que al final no ho he fet, perquè el termo del te estava ple de formiguetes -aquestes eren xicotetes- i se me n’han anat les ganes). Així que, en dejú cap a la catedral catòlica, que al final és el meu carrer tot recte passant per dues rotondes. M’havia dit el lampista al terrat de l’hotel l’altre dia que canten molt bé, i això de cantar em mola molt i més si és amb bongos, aixi que pasando de la missa i dels tocadors, cap allà, som-hi!
Quan he arribat allà, he flipat.
Com són d’elegants tu!
Estava tot ple d’adolescents vestidets súper combinats. Pareixien eixits d’un catàleg, era molt fort. Com les tonalitats graduades del Paint: faldilla granate i blusa roseta; faldilla marró, camisa beige; faldilla blau fosc, camisa blau cel. Són tope fashions i elegantíssims. Jo flipe, tot els queda bé.
Com m’avorria (he arribat una mica massa d’hora perquè ja calculava que em perdria, però per sort era fàcil i no ha passat el previsible) i tots em miraven perquè era l’única mzungu, he anat a parlar amb un grup de xiques ben alimentadetes per saber per què portaven aquesta roba. M’han dit “this uniform is from our school… and yes, we all sing” Doncs, perfecte. Anem a entrar i a veure com singueu.
I sí tu… la gent fent palmes i quina harmonia, mare de déu! Mentre cantaven es movien com si estagueren en un vaixell i hi hagués ones, esqueeerra i dreeeeta amb una gràcia! Donava gust mirar-ho i et deixaaves portar com ells!
La porta de l’església restava oberta i la gent continuava entrant durant els oficis… La gent i els pardalets que féien piu piu rere l’eco de l’amén.
El banc on era s’ha anat omplint de xicalla i em miraven 😉 Jo també els mirava a ells per saber què havia de fer entre frases en swahili i frases en anglès. La missa era bilingüe, ole! El millor moment ha estat donar-se les paus amb els companys i… Des del bolso, he grabat una mica de les dues últimes cançons que han cantat. Quines veus! Fins i tot el que jo tenia darrere cantava de meravella, feia la segona veu a la perfecció. Aquesta gent té un sentit del ritme, de la música, de la melodia, de l’esport, de tot que és flipant. I la gent és guapa, tenen llum quan et miren, brillen.
Quan he eixit, a més, he vist que avui es veia la muntanya de l’Uru i del Kilimanjaro més clara que mai. Un dia fantàstic!
Volia anar pel centre però Dennis, el xiquet que anirà a la uni amb l’ordinador que l’empresa m’ha donat per a ell, estava a l’hostal esperant conéixer-me. Quina canya! Doncs, piki piki i a casa. Ací sí que m’he perdut i anàvem, si hi ha 50% de possibilitats d’equivocar-se, quina agafes? Doncs, la que no toca. Eixa sóc jo. Doncs, res, hem donat mitja volta quan ja portàvem 5 minuts i m’ha seguit cobrant el preu acordat, 1000 xílings (50 cèntims).
I allà hi era, el nen de 26 anys (pensava que seria més jove) que anirà a la uni per ser profe :).
Un nen que és pare de dos fills i casat (amb una només, crec…). Hem xarrat molt, m’ha dit que volia una foto meua de fons d’escriptori perquè diu que he esdevingut una persona molt important en la seua vida i que em vol veure cada dia. Jajaja quin riure, per un ordinador. Que curiós, el que pot significar un ordinador per un estudiant sense gaire recursos. Li he dit que no exagerara, que finalment l’ordinador no l’he pagat jo i que anàrem a dinar que tenia gana.
Collins amb els tanzans, tot molt cool molt cool, però fent-se el llonguis el dinar l’he pagat jo (4 euros per cap per un pollastre amb amanida i creïlles fregides i 2 coca-coles). El lloc no era mzungu, que conste. 100% local. Potser m’han timat, això és molt car per a un menjar tan normal ací, vamos. I res, hem anat a una botiga de música (top manta finalment) perquè jo volia que em recomanés grups d’ací; però tot ha acabat en una baralla, perquè els venedors em volia clavar 10000 xílings (5 euros) per un CD de gentola que feia música àrab i res de bonguets, que és el que jo anava buscant. Els botiguers s’han ficat amb Dennis perquè no els ha ajudat a timar-me i a fer business (sempre estan amb el punyetero business ací i lamentant-se que tot és difficult i que els mzungus tenim diners) però res, jo els he dit “sorry i don’t know what you’re saying so long in swahili, but I think I don’t like it. I’m leaving. Bye” El molt capullo m’ha seguit dient-me que no entén “bye” que ací es diu “wageri” que és swahili i no english el que parlen allà. Anava a dir-li quatre paraules, però he passat. Massa subnormal com per a perdre temps.
M’he acomiadat de Dennis a l’estació, que ja tornava a Arusha on viu ara, per poder anar a la uni cada dia. I res, pel temple hindú cap amunt fins arribar a casa.
Ja a 50m de casa, entre la benzinera i l’hostal m’ha parat un xic que volia saber d’on era i què feia allà. Li he dit que estava amb el meu novio allà, és el que sempre dic perquè no agobien més del compte i em fa “I want to be your friend Maria” m’ha fet una gràcia. Que fort, no? Però res, he seguit dient-li que jo allà ja tenia un friend especial y andando.
A casa… Baraka de Nashville, vaja personatge, i Gottfred eren allà.
Avui diumenge tocava dia “The Hush” o Hash, una excursioneta que acaba amb beguda a casa de l’amfitrió de la setmana. El lloc era preciós. Afores de Moshi, hem anat en un monovolum, a la part de darrere asseguts i amb l’airet tan pur i tan bo. Al cotxe, holandesos, estatunidencs, danesos, Ailsa i tanzans. Una canya. Jo no parava de riure amb el Baraka aquell. Mare meua, quina història. Finalment, després d’insistir tant, resulta que sí que és veritat i que és de Tenessee. Son pare va faltar, a sa mare la va matar un lleó (he preguntat com però no m’han sabut contestar… és increïble), el germà és a la presó i ell (16 anys) fins fa dos anys vivia al carrer. La ONG Amani el va estar cuidant i ara té una sponsor, com Dennis, que té cura d’ell. El tio té un humor que des del principi que m’ha impactat, perquè és de les persones amb qui no pots mai tindre una conversa seriosa, però, després de saber la història, encara he flipat una mica més.
L’excursió, no tinc paraules. Mai he vist un lloc així. Vegetació veeerda verd i més verd. N’érem uns 50 mzungus sobretot, gent des de 5 fins a 70 llargs i cadascú al seu ritme. He conegut una xica d’Alacant que treballa ací amb una ONG i ha estat en moooolts països del món cooperant i amb ella xarrant, caient i rient hem fet 7 km de pujades i baixades, creuar rius, veure cabanyes entre el bosc i fins i tot escoltar “Township Funk” del DJ Mujava des del mòbil de xiquets (i embarassades fins i tot) que viuen entre els caminals plens de pols, pedres i plàtans. Amb xancles, descalça, he sentit tota la força de la terra. Hem caminat unes 4 hores i ara, estic cansada però em senc súper feliç i súper a gust. Avui ha estat el millor dia des que estic ací: amb gent tanzana i sentint la seua terra.
Molt bona nit i demà… COLE!!!
RECULL D'ETCÈTERES 
Deixa un comentari