Tallar els nuvolets

Dijous 24 de gener 2013

 Qui està ara sobrevolant Kenya???

La meua xicaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!!!!!!

Tonight Tonight ens veiem!!!!

wooohoooooo!!!!!

 

De veres que quan el temps està així, fa ganes d’agarrar un ganivet de serreta i tallar els nuvolets com un pastís. Així que caiga tooooota l’aigüeta que porten a dins i ens desempalleguem d’questa calina. Ahir  ha estat el dia més calurós des que estic ací. De vesprada encara feia 36 graus, no vull saber què feia a la 1 quan eixíem del cole i desitjàvem trobar un camió, moto o el que fós per tornar a casa. Encara bo que hem tingut sort.

 

Bé, després d’uns quants dies sense anar a classe, els xiquets encara em coneixien. Que bonicos.

Hem començat la classe d’anglès molt bé i sí que els havia anat bé el cap de setmana per assimilar els colors. Com me’ls mirava, mentre Raymond feia classe jo els observava pensant “per què heu de créixer?… sou molt dolcets així…”. Ha anat molt bé la classe. Després swahili, sorprenentment bé també perquè, fins i tot Juli ha preferit seure al banc a una cantonada de la classe per escriure amb més tranquil·litat “ba, be, bi, bo, bu” i cridar “teacher teacher!! finished!!”. Ha millorat moltíssim aquest xiquet. Acabem de tindre una reunioneta per veure què tal i Ailsa, la coordinadora, ha comentat que els xiquets l’han passat van tindre professors voluntaris alemanys durant un any i no aprenien gaire i just ara amb 2 setmanes ja se saben els colors, Raymond m’ha tirat una flor i em fa “I know what it is, it’s Maria’s smile. She does something to kids, children love them”. No he sabut què dir. Molt fort. Moltes gràcies. Però és ell qui té les idees i jo només els done forma.

 

Ahir a Esports, va ser una mica caòtic, com sempre. Xocs centreeuropeus, Confucio pel mig (l’australiana japonesa, també voluntària, que és més estranya que una gos verd), els sensibles de Tulipalàndia i nosaltres, que som molt mediterrànies. És la conclusió. I els xiquets, molt tropicals.

Doncs, amb la pilota més feliços que un xiquet amb sabates noves i els més xicotets correns amb el molinet de vent de paper. Molt màgic. Veure’ls córrer amb allò com si fos màgia que donés voltes el molinet a la seua mà. Preciós.

 

De vesprada no vam poder fer cap altra cosa que… PISCINA!!

I gratis!!! Yeahhhhh!!

S’estava molt rebé entre l’aigua (quasi opaca) i les palmeres, plataners i papaiers (es diu així?) del voltant.

 

A la nit de nou… brrrrrr la panxa centrifugant, crec que deixe la Malarone, je n’ai marre.

Avui m’he quedat al llit tot el matí i gràcies a Maggie, la cuinera, estic quasi perfecta ja.

M’ha dit “Stomach again?” i m’ha fet una mescla d’aigua amb sal i sucre perquè me la prenga i estabilitza els líquids del cos al nivell diguem normal, i tu, m’ha anat súper bé. Ara de seguida vaig i me’n faig un altre. El meu cognagi personalitzat.

 

 

Ah sí!!

I ahir, un home súper interessant.

Ahir quan tornàvem del bany, trobàrem un nou hoste: un homenet de 66 anys del Canadà, amb orígens euskaldunets, que està fent la volta al món. Tanzània és el cent dotzè país que visita.

 

Resulta que fa 250 anys, el seu re re re mi la besavi, que vivia al País Basc, de fet, a Navarra (el camí de Santiago voreja la casa familiar, ens va comentar) i tenia el noble ofici de capità de la marina reial gavatxeta. El trajecte que acostumaven a fer era França-Canadà, per això no és gaire d’estranyar que coneguera a una joveneta treboleta, de la marca de càmping i es casaren i acabaren desembarcant allà definitivament. Ara diu, que ell viu a Ottawa i la germana a Vancouver i l’altra a Nova Escòcia però són d’origen del Quebec. Ells són gavatxonòfons, li fa una mica de ara però, que les seues germanes s’hagen casat amb anglòfons, perquè clar, le jour de gloire n’arrive pas comme ça i els seus nebodets ja no parlen gavatxet. De venjança, a una de les nebodes, ja quasi se li ha oblidat l’anglès, perquè diu que viu a Berlín amb el nuvi i només spricht Deutsch.

Molt guai tu aquest home. Diplomàtic de professió, actualment jubilat i que ha treballat més de 30 anys a l’Orient Mitjà (Palestina i Egipte).

 

Li he preguntat si, de tots els països que ha visitat, en té cap de preferit… Clar que cadascun té la seua petite quelque chose però sí sí, m’ha contestat i ha dit que l’Iran és preciós: divers, vegetació exhuberant, deserts, la gent acollidora. La costa del mar Caspi s’assembla a la costa de Califòrnia ha dit. Very nice. Hauré de veure Califòrnia per poder-ho comparar.

Ha seguit, però, dient que el país més bonic del món, per a ell, és Sudàfrica, la terra dels Anwoord bogets. Diu que no hi ha ciutat com Cape Town, és única i preciosa. La més bonica.

 

Well, ens ho apuntem.

I amb molta diplomàcia l’home ens anava agafant Cognagi i cigarrets. Així es fan les coses.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s