Serengeti Nord – Loriondo – NATRON!!!

Dilluns 28 gener

El camí per arribar fins el llac Natron pel nord no té cap desperdici. És una joia. Quasi m’ha agradat igual que els parcs que hem anat a visitar els darrers dies. Pujada al jeep i guaitant per la part descapotada, tocava el cel de felicitat. Les girafes alhora també tocaven les fulles dels arbres i se les empassaven, els elefants la gespa i bevien amb la trompa per passar-se l’aigua després a la boca des de la trompa (super graciós), els topis corrent pel bosc i els búfalos de lluny s’alimentaven del paisatge verd blavós.

Portem una confusió molt guapa de l’estació. Crec que no som les úniques. Normalment al novembre i al desembre acostuma a ploure; gener és el mes de transició quan encara hi pot caure algun ruixat però ja no hauria de ser tan sovint i al març fins al maig comença la temporada oficial de pluges. Lonely planet no diu el mateix; els tanzans diuen que el temps està “loc” i que fa una mica el que vol (perquè les ventades al càmping del llac Natron i al Manyara tampoc són gaire normals).

Ens acomiadem doncs ja del Serengeti per passar a un terreny dominat pels masais, un poble que encaixa perfectament en l’entorn i que senyala que allà hi són amb una capa de color roig viu. Els masais veuen que s’hi apropa un jeep i s’hi arrimen corrent (literalment; si no ho aconsegueixen alguns llencen el bastó a terra per l’abatiment), les dones treballen al camp, cacen (junt amb els masis joves -xics- que s’inicien i que encara no tenen foradades les orelles, almenys no la part de sota, la que més impressiona. Potser només tenen un forat gros a la part superior al centre. Posaré fotos i serà més fàcil visualitzar-ho.), cuiden els xiquets, vénen polseres, arracades, collars, etc. pel camí per on passem els mzungu, canten molt i els encanta ballar i cridar molt agut amb la llengua.

Semblen tallats pel mateix patró (i pense que així ho volen, perquè se’ls marca la cara, les orelles i el pit) però de prop, són ben diferents. Generalment, quan se’ls mira a primer cop d’ull pareixen molt seriosos i amenaçadors, però són encantadors; quan els fas una mica de cas, són molt agraïts i t’acolleixen amb els braços ben oberts. (Experiència d’avui al matí).

Arribem a Loriondo. Encara bo que no vaig vindre la setmana passada jo sola en autobus (perquè m’ho vaig plantejar seriosament) perquè el poble és ben caòtic i brut. Ple de masais i d’homes que et miren de dalt a baix a la caça de mzungus o de diners

Dinem ràpid, birra Safari (5,5 %, es nota perquè amb la lunch box tan “powerful” tot puja de valent). Portem 6 hores de cotxe i encara ens en queden 4. El camí continua preciós. Passem a prop del Ngoro Ngoro, terra plena de sijondos, una altra tribu que a cop d’ull sembla ben simpàtica. Porten roba de colors vius (groc, verd fluorescent, fúcsia, roig) i riuen més encara que els masais. Criden molt fort cada vegada que ens en creuem un grup per la carretera. Una vegada, demanen aigua i els en donem + platan de regal. Estan primíssims. Ací no hi ha cap gros en aquest país; bé, potser només  el nostre cuiner que té un ·tumbo” (panxa) que ell diu que amaga un nen. Ell mateix, tot sol, John tot un personatge, seeeempre feliç, sempre riu i s’encomana.

Ja estem arribant, parem per contemplar el paisatge, el guia Boka fuma i nosaltres apofitem per fer un riuet. Estem ben a gust a la gespa, però el “momentàs” acaba quan passa una moto amb un masai i dos tanzans i ens miren i riuen. Se’ns talla tot i comencem a córrer. Quasi em pixe damunt del riure, jajaja, un culet blanquet que han vist. Quina gràcia.

Tornem al cotxe i la finestra que abans tenia un fons verd ben frondós, ara passa a tenir un tacte rocós i ben desèrtic. La terra es fa fosca, les muntanyes grogues, tarongenques, negroses… Veiem el Lengay al fons!!!! I el llac Natron farcit de flamenquets rosa al davant. No m’ho puc creure, quina estampa! Enmig del res, allà hi som. Des que hem dinat a Loriondo no ens hem trobat cap cotxe de mzungus ni, de fet, ens hem creuat ningú. Només masais i sijondos de la zona. Així m’agrada, turistes al nord de Zanzíbar, el Natron per a nosaltres.

Arribem al càmping on ens acolleixen tot masais. És un càmping que porten ells de fet, tot ben net i un masai (ja majoret, perquè aquest té les orelles que els caracteritxa) ajuda a muntar la tenda i baixar l’equipatge del cotxe.  (aquest és el mateix que avui li ha dit al cuiner que m’intercanviava per una “mwembe” (vaca) i jo li he dit “moja?” (1) si home, almenys “kumi” (10) que jo sóc misouri, no? Tots dos han rigut i jo m’he tapat la cara de vergonya).

Seguint amb la logística, el càmping una passada. Avui de matí ja estaven fent net i es cabanyetes per cuinar i menjar són ben boniques i pintoresques, palla al sostre i bancs de fusta. Fa moooolta calor, moltíssima (vaig a la dutxa un altre cop). No sé si és a causa del volcà o perquè és la zona aixi o aquests dies, tot i que ahir va ploure, hi ha una xafogor patent.

Les dutxes molen molt. Amb una carxofa (d’on ix l’aigua) enganxada amb un tub de plàstic que comunica amb el pou d’aigua ens dutxem. Portes de fusta i aigua fresquesta, es ideal. A mi això m’agrada molt, no sé si gaudiria tant en un bon hotel de 5 estreles. Crec que lo cutre natural de muntanya però creatiu em mola més.

Després de la dutxa li diem a Boka, el nostre guia i conductor (conductor excel·lent que es coneix el Serengeti com ningú, després d’haver treballat en un institut d’investigació d’animals in situ i haver viatjat a Alemanya i Noruega durant any i mig) si ens acompanya a veure una bonica posta de sol. We tried, però no trobem un lloc xulo, així que ja a la caiguda de la nit desembarquem al bar del costat del càmping (on tampoc hi trobem cap mzungu!! yeah!) per fer-nos una birra (a temperatura ambient, és a dir, calentota) i celebrar l’arribada. No sé com, acabem filosofant sobre la vida i arribem a la conclusió que tots tenim els mateixos problems però amb denominacions diferents i en localitzacions ben remotes. Però, ell vol obrir una granja i vol diners. Té un somni de fer-se gran, de guanyar més, diu que si em vull casar amb ell i jo em quede a Tanzània i amb els idiomes que (creu ell que) parle em munte una agència de viatges i em (ens) podria anar molt bé. M’ho agafe amb humor, és molt catxondo. Però clar, fa gràcia que ho diga ell que m’acaba de conéixer. Em munta la vida i ho veu tot fàcil per a mi en menys d’1 minut.

Decidim que només beurem una birra ja que el vent fa por. Pensem en la gent que escalarà la muntanya a la nit i ens sap greu per ells, perquè el vent cessa però comença a ploure. Què faré jo? Demà serà igual?

Ja al càmping, veiem 3 australians i un britànic sopant. Només em queda conéixer a la parella canadenca veïna. El seu fill dorm abans de pujar el Lengay. Valentot!!

Anem a dormir pensant com serà demà mentre cau la tempesta sobre la tenda.

Acompanyem l’escena amb una banda sonora inspirada en el país on ara hi som i que, cada vegada m’agrada més, El rey león.

P1110717P1110730 P1110740 P1110744

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s