Maria masai – Nadia mzungu

 Dimarts, 29 de gener de 2013

 

El títol és una cita directa dels masais que han estat repetint durant estona aquest matí.

 

Ens hem llevat i hem estat xarrant amb els veïns canadencs. El seu fill ha pujat el Lengay i deu estar de tornada. Vaja crack amb la tempesta que va caure!! Jo també ho vull fer! Això només et passa una vegada a la vida una experiència tan intensa, pujar un volcà actiu, caminar sobre la lava… La llum, l’olor, l’esforç. Estic decidida. Pujaré amb Boka, el guia, que ja ha trobat unes sabates adequades i un masai que ens fa el tour. Per favor, esportives baratetes del decathlon aguanteu l’esforç, sereu testimonis de lava en vivo y en directo!!

 

Esmorzem l’àpat tan potent de cada matí (te, tostades, manteca, mel, mermelada de cacauet) i visitem el lavabo que ens posa nerviosa cada vegada perquè l’aixeta de la pica no funciona i cau aigua sense parar. Aaaaai!!!! Fix it masai!

 

I què fem després? Doncs…un dels millors moments de tot el safari: ens endinsem en els pobles masais un parell d’hores a peu per arribar al llac Natron! Mentre esperem el guia, vaig a saludar les xiques a la porta del càmping i pole pole pole pole comencen a traure’m tots els jocs d’arracades que tenen guardats perquè compren els mzungus. Els dic pole pole i elles també ho diuen, però elles són més rítmiques que jo i el seu pole per a mi és sinònim d’”a saco”. Els acabe comprant unes arracades i una polsereta. Mare meua què he fet? En són 15 i només els he comprat a 2! La resta volen “moja” “moja, choose moja” de cadascuna! Si home, jo no sóc el banc d’Espanya ni caixa Catalunya tampoc. M’alce una mica menys relaxada de com havia arribat i comencem l’excursió al Natron amb el guia Masai.

 

Les xiques, perseverant elles, ens segueixen i Wayolo m’agafa de la mà. Helena a l’altra banda. Sara sempre al costat i em pregunten “què és el que t’agrada de nosaltres, els masai?” i els dic “collins, your personality, look how you are, you are happy and you love singing and dancing”. No sé si per això ha començat tot, però vamos, m’han fet un repertori de totes les cançonetes que tenen i jo els anava seguint seense tenir ni idea del que deien. A la que deia una cosa, paraven i em posaven un collaret més, una polsereta, unes arracades, les arracades que porten elles a les orelles (no sé com, però ho han fet), una coroneta, un mocador, una faldilla a sota. Res! Que he acabat al Natron amb una pinta de masai de veritat (hi ha fotos) i elles deien que Maria mzungu hapana, Maria masai.

M’han fet plorar de veritat amb cançons de benvinguda i Maria ale leee Maria imemoya no sé què. Plorava i plorava. El guia ha vingut i elles m’han mirat i m’han agafat de la mà i em deien “sorry”. Jo els he dit que tot estava molt bé que “asaline” (gràcies en Masai) a elles, que jo estava molt happy i que tot anava “nzuri”, “sidai” (ok) que no patiren que plorava de l’emoció. No s’ho acabaven de creure i hem seguit cantant i ballant i tot s’ha quedat en un no res.

 

Hem arribat al Natron, el camí s’ha fet molt curt i han fet “ssssht, pole pole flamingos…”. Ens hem separat i els he dit “now, mzungu time, picture”🙂 Ja ens hem acomiadat i he començat a fer de mzungu de veritat i intentant grabar el moment (però no es pot) via càmera. Impossible imprimir l’olor, la sensació de calidesa que m’han donat aquesta gent. A que, no se m’oblidarà això. Recordaré molt tot això d’aquest viatge, com és d’agraïda la gent i com un riure ho arregla tot sempre i el contacte amb les mans, quan les estrenys a un estrany deixa d’estar ja tan lluny. He tingut al costat a gent i hem cantant juntes cançons amb elles, la música uneix, gent que no tenim molt o gens a veure, hem estat units gràcies a l’idioma, la música i el riure.

 

El Natron, salat. Nadia i jo tenim sal per tot encara. Un oasi inmens enmig de RES. Desert, cactus, volcà i llac salat. Soda, sal que els masais m’han doant per provar. Ells ‘acumulen en un sac i la venen al mercat o als mzungus. S’ho apanyen tot amb el que tenen a l’abast (de fet, el guia anava amb unes sandàlies fetes a partir d’un pneumàttic. Hi ha afegit dues bandes i pim pum! Sandàlies ben resistents, això segur).

 

Quan hem tornat, Boka ha vingut a per nosaltres. Jo m’he tret tot l’atrezzo masai (m’ha sabut greu) i he tornat a ser físicament una mzungu. Ha estat difícil acomiadar_nos perquè totes volien pujar al cotxe amb nosaltres perquè pobres, es cansen molt. Normal. Com no? Amb el que mengen. No paraven de demanar-me aigua (el guia els havia dit qu eno podien beure aigua de mzungus….) però jo, sentint-ho molt, quan m’han demanat aigua, els n’he donat.

 

Ja al càmping hem dinat super bé (fetge de vaca, verdures i puré de creïlla) i ara a descansar per a la nit.

Estic mentalitzada però em fa una mica de por que siga tan tan steep.

Let’s see what happens. Pensaré que això o ho faig ara o ja no ho faig, a vore si j’arrive a dalt del tot.

 

Un beset.

Espere escriure molt cansada demà per dir que sí, que vaig sentir el cràter als peus.

muaaaaaaaaaaaaaaaa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s