Cap a casa!

2 de novembre de 2015

Joan! Et vull molt, et trobe molt a faltar. No sé si és el vi…  M’he posat a mirar un documental d’ABraham Lincoln i només puc pensar en tot el que et vull (sé que no ets polític, ni tan vell, només tens una mica de cara de yankee, però és el que m’ha fet pensar… ahhaha). Ets tan irrepetible… tan intel·ligent, tan guapo. Molaria que agafes l’avió tot sol i penses el mateix. Hem fet moltes coses ja junts, però me n’imagine tantes més: I love you.

Estic contenta de tornar a Mont-real, està bé marxar de la Xina i tornar a la tranquil·litat. Em posaré les piles per trobar nova feina (mestra o anything) però cal un canvi, sí!

Hem gastat bastant aquests dies a Shanghai, quasi el mateix que dues setmanes sola per ací, així que ara cal ingressar cash $$. Gros bisou

 

Oh, ens porten el dinar! Back to Western food: pasta!

A l’aeroport de Shanghai ja m’he acomiadat de la Xina amb l’últim esmorzar/dinar amb chopsticks (子 – kuàizi)

 

12.30

Sóc a Milwaukee!! Quiun llaquet, oh la laaaa, blue sky i sol!😀

JA ESTIC A NORTH AMERICA! 12 hores de vol i és ara la mateixa hora que quan he eixit de Shanghai. Ha molat perquè anàvem volant cap a la nit, és a dir, cap al passat (quan a Shanghai ja era de dia). Hem passat la zona horària +12 a -12, així que ha estat fàcil dormir perquè tot estava molt fosc. Encara em queden 12 hores fins trobar-me amb le petit prince. Zombisme fins a Mont-real (tinc 6 hores d’escala a Detroit)… Sort del llibre The Farm que m’he comprat, és hiperaddictiu! Estem a -21ºC ací dalt, ara observant els voltants del llac Michigan i a 11330 km de Shanghai. 900 km/h right now…! Que curiós!

El maglev d’ahir des del centre de Shanghai fins a l’aeroport pareixia un rodatge d’una pel·li futurística: 300 km/h, la càmera lenta ni podia gravar lentament! Joan ja deu estar passant també l’estret de Bering, a poques hores de Vancouver.

16.07

Hem arribat una hora abans! Mare meua, quanta gent voluminosa a Detroit. Com canvia el panorama! Quan canvies de terminal (o com es diga, estic hiperzombie i a més m’estic bevent una IPA al Coney Burger on vaig esmorzar ara fa 3 setmanes, després de conéixer el músic mont-realenc perquè m’apetia i perquè sóc a USA, doncs he de menjar el més típic d’ací i el que saben fer millor). Alors (ai que bé, parlaré francès de nou a partir de demà) ací la gent té un problema GROS amb el menjar. La gent de seguretat està tan rodoneta i els policies tenen una panxorra… i aquest accent… Ufff no els puc escoltar! Cansada i rodejada de gent que vigila fins l’última gota d’aigua que portes a la motxilla. intruccions per a tot, crits “suavitzats” al seu parer amb un please “trop loud”. No, no cal escudellar-ho tot tant. Observava sense paraules (perquè no tinc al costat a ningú per comentar-ho) com un policia obès cridava Nevermind a una dona xinesa ja gran que no entenia què li estaven preguntant des de l’aduana. Després de l’interrogatori nefast i inútil, l’ha deixada passar amb vigilància. De veritat… It’s way too much després de 13 hores de vol.

How deep is your love sona en aquest restaurant vintage de l’aeroport. Molt deep és pense, mentre observe una Britney Spears amb el seu fill quasi albí ací al meu costat. Cantarelles amunt, erres avall, no suporte aquest accent… Porte quasi 24 hores depserta i entre això i la IPA els avions de fora també estan volant a dins del meu cap.

Aquest vol de 13h se m’ha passat tan ràpid i ara comence a assimilar que no estava a prop, no només en distància sinó també en costums. Readaptar-se a casa després d’aciò, després d’haver vist com viu un grup de gent (ja m’agaradaria haver vist més profundament com viu més gent) a l’altra part del món. Realment tinc molta sort, és un somni poder fer aquests viatges. Wow! I estic a Detroit, ara pense en Laurent Garnier i en el programa de TV de Detroit on treien els nous hits i tots els negrets ballaven donant-ho tot. Des de l’avió no sembla una ciutat més deserta que cap altra que podries veure al Quebec. Molt organitzades això sí: cases, jardí, garatge i el cotxe aparcadet davant. Escena típica dels suburbis. Com mola tornar a veure el cel blau.

Obesos i gent moreneta: that’s all about Detroit.

Ací ja no és tan curiós escriure sobre el món occidental, únicament si tens una crispy greasy cheeseburger  amb chips al plat.

Bon appetit !

Només una cosa: ha marxat el jove capità engominat que seia a la barra: Kleider machen Leute i gomina macht capullos. Quina configuració de les coses tenim a la ment!

19.36

Oh no, retard de vol!!! NOooooo no puc més. Quina son!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s