Fimmvörðuháls

20 de setembre 2016

Que bé que hem dormit!

Bateries carregades en tots els sentits, bon ambient al càmping, barat i ara són les 7 i ja estem en ruta cap a les cascades romàntiques. Woohoo! Que matiners, estàvem sols ací, Seljalandsfoss.

9.50

Hello! Havíem arribat a Skogar i anàvem a començar a caminar, però el senyor Masoliver fa ús de la seva personalitat tan característica i que em posa tan negra de vegades, que ara estem tornant i ja quasi arribant al càmping on hem dormit (entre altres coses perquè Joan va a 110 quilòmetres per hora trepidant per la Ring Road). Aiaiai! Però ens volem.

Fimmvörðuháls

17.33

Hello! Fa igual una miqueta més de mitja hora que hem arribat ací. Ohlala quina aventura! Ha sigut molt extrem. He vist la cara de Joan i mare meua, quina impressió que feia la situació! Hem començat a caminar a partir de Skogafoss, la cascada a Skogar, a les 12:15 i han estat 3 hores de cascades contínues i, exactament com diu la guia, la següent encara és més espectacular que l’anterior. Súper guai! No podíem parar de fer fotos i fins i tot ens hem arribat a perdre amb l’emoció, la boira, la pedregada i la pluja que ens anava caient. Jo li deia a Joan: “No volíem aventura?” De fet, pensàvem que anàvem lents pero en 3 hores ja havíem arribat al pont, a 8 quilòmetres de l’inici, i el punt que marcava el final de la part verdeta i l’inici d’un camí ple de roques negres com el carbó i muntanyes tacades de neu. Comencem súper contents cap amunt, notant que l’aire cada vegada és més fred i que la neu cada volta està més present més fonda i se’ns van banyant els peuets, comença a pedregar, després ve la neu, tot mescladet! Sobretot, molt de vent pendent amunt. Portem 40 o 50 minuts caminant i finalment veiem la cabanya. “Que bé” pensem, perquè si hem d’acampar sobre aquestes roques, ho tenim malament; vull dir, tornaríem enrere cap al pont, a una altitut més baixa, però estem cansats i això seria desfer molta feina feta! Veiem la cabanya però… no està tan prop. Costa pujar amb la neu i el vent, a més l’esquena fa mal d’anar carregats amb la motxilla des del matí, els peus, els turmells… Teòricament cada vegada està més propet, però la boira ens enganya. Jo m’imagine que Laia, Abril i Nil estan allà dalt esperant-nos. Fem una parada crítica, hem de beure i seuren’s i relaxar els genolls i turmells. Quin vent bufa ara, m’he de tapar  la cara amb la mà perquè les pedres fan mal. Com diria la météo del mòbil, borrufada. Ja ben a prop de la cabanya, hem topat amb una parella d’excursionistes que anava súper preparada: ulleres de neu, pals, però sense motxilla, devien vindre directament des de Dorsmorsk. S’alegraven de veure’ns. JO TAMBÉ. Ens saludaven ja des de lluny i ens han comentat que no valia la pena per res arribar fins a Dorsmorsk. Deien que durant una hora havien estat perduts buscant el camí i que no es veia res. Neguitosos ens ha preguntat Until when do you think we’ll get rid of the snow? Joan, molt positiu, els ha dit 1 hour and every minute it gets better. A mi em diuen això i ho vaig pensant mentre camine i em pose cada minut més feliç. Quan hem arribat a la cabanya, hem vist un xic allà a la porta. “Està oberta!” he pensat. Jo m’imaginava ja el pitjor per no fer-me il·lusions. Dins hi havia dos xics més. Quina felicitat estar ací! Ha sigut molt fort, molt extrem, emocionant i inesperat! Hem dinat molt a les 17:30, després hem fet siesta, de nou a menjar més i recuperar forces i a dormir. Bua, que bé poder estar ací calentets! És off-season, així que no hi ha guardians, però si vols, a l’entrada hi ha una bústia on pots ficar dinerets. (No portàvem la cartera… així que per la cara… i pel patiment! Si l’haguérem tingut, SEGUR que haguérem pagat perquè estàvem molt agraïts que la cabanya ens haguera donat servei! Estem segurs que serà una de les millors nits que dormirem de tot el viatge). Fins i tot hi ha gas per cuinar, dos làmpares de llum i el millor: una estufeta al voltant de la qual ens hem col·locat! (Nosaltres i totes les nostres pertinences). Els polonesos han marxat cap a l’altra cabanya (teòricament a 40 minuts d’ací), però han tornat perquè estava tancada. Mare meva! Súper tranquils ho conten. Són joves. Bé, anem a fer un te, a sopar i a dormir!

img_4406

Se m’ha oblidat dir que quan hem començat l’excursió, ens hem trobat amb uns españolitos que  ja se sentien de ben lluny i els he dit un hola claret mentre passaven mig cridant i una de les xiques em diu Aquí la gallinera del grupo que se me oye desde lejos i crec que li he dit que sí.🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s